Amb l’estelada

Posted on 8 Desembre 2011

0


Ja ho he mig contat abans, però em va sobtar tant que, com deia la meva àvia, si em punxen no em treuen sang. A les municipals m’estava d’apoderat en un col·legi de Torredembarra i se’m va plantar davant un conegut i em va dir. “A que no adivines què voto?”. Somrient, amb la dona remugant rere seu, em va ensenyar la papereta -Plataforma!-, la va posar al sobre i cap a la urna.

El conec bastant, des dels temps de l’Assemblea de Catalunya, on, com a sindicalista compromès, ni que no fos cap dirigent, donava més d’un cop de mà. Amb el temps, sé que ha anat evolucionant cap a l’independentisme -de fa uns anys té l’estelada penjada al balcó, acompanyada per la bandera del Barça en les ocasions assenyalades- i, darrerament, cap a una certa indignació generalitzada, d’aquelles si fa no fa contra tot i gairebé tothom. Poques setmanes després, va fer cap a la concentració convocada per Som Escola en favor de la immersió: davant de les escales de l’Ajuntament de Torredembarra ens vàrem aplegar tot just unes dues-centes persones, i ell hi era amb l’estelada.

Vaig estar tota la tarda de les municipals rumiant perquè havia votat el que havia votat i, quan va acabar el recompte, vaig passar expressament per davant casa seva per comprovar que el balcó mantenia la seva decoració simbòlica i reivindicativa -i la mantenia. Per què havia votat Plataforma? Per xenofòbia? En part potser, però difícilment: en el barri on viu hi ha molta poca gent de fora; no ha de patir pel seu lloc de treball -ja fa uns anys que és un prejubilat d’aquells que ja no n’hi tornarà a haver- ni pel del seu fill -que és funcionari i, en tot cas, si perilla és pels de casa-; i, a més, entre els seus antecedents familiars hi ha algun gen no estrictament caucàsic que en diuen. Per espanyolisme? Evidentment que no. Doncs, devia ser, senzillament, per una mica de molèstia davant dels de fora i per un molt d’indignació davant dels de casa. Però, vaja, una mica més i se’ns cola PxC a l’Ajuntament. Amb una llista amb cap empadronat, sense campanya -només amb presència a la ràdio municipal que, amb un atac de defensa de la llibertat d’expressió política a ultrança, els va obrir els micròfons- i amb una competència ferotge amb d’altres 10 llistes, va treure un 4,7 % de vots, força més que candidatures independents encapçalades per ara ja exregidors. O sigui que fregant el pal.

No sé del cert que havia vota fins al moment el meu conegut, però sospito que, en tots aquests anys, havia anat movent-se entre PSC, IC i ERC, i que en les espanyoles no va tornar a votar Plataforma -que va treure, a Torredembarra, només el 0,66 %. Potser el seu és un cas extrem -segur que ho és-, però no deixa de ser prou significatiu de la volatilitat del vot, de la seva complexitat. De la mateixa complexitat humana. I de la complexitat de raonaments, posicionaments i situacions personals d’aquest garbuix cada vegada més gran a la nostra societat que unifiquem sota el qualificatiu general d’independentisme. Tan complex i sovint volàtil com el vot i les persones.

No per res, però per tenir-ho en compte. Vull dir que, si no arribem a una majoria social -necessària abans i tot que qualsevol procés d’unitat política, parcial o no-, sense entretenir-nos en retrets i batusses, vés que el meu conegut no torni a votar, a la propera, alguna cosa estranya. Això sí, amb l’estelada.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 8 de desembre de 2011)