Exercicis de mètrica: “Miami Beach” de Lax’n’Busto

Posted on 1 Desembre 2011

0


Exercici:

Anàlisi de la rima d’aquesta estrofa de “Miami Beach”, cançó de Lax’n‘Busto, de 1991 (lletra i música de Jesús Rovira):

 Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed,
 Metallica, Springsteen, Doors i B.B. King...
 Podria estar dient noms tota la nit,
 què collons us donen per ser així?

Pauta de l’exercici:

Aquesta estrofa presenta, d’entrada dues possibilitats d’anàlisi de rima:

Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed,        rima  A
Metallica, Springsteen, Doors i B.B. King...                         A                  
Podria estar dient noms tota la nit,                                     A
què collons us donen per ser així?                                      A
o bé
Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed,               A
Metallica, Springsteen, Doors i B.B. King...                       B
Podria estar dient noms tota la nit,                                    A
què collons us donen per ser així?                                     B

Certament, aquests quatre versos, tots ells masculins -és a dir, acabats en paraula aguda-, els podem considerar com a assonants monorims, de rima única en i tònica. Però, també podríem afirmar que tenen dues rimes encadenades: una rima A consonant it (“Reed” i “nit”) i una rima B assonant en i tònica (“King” i “així”).

Però, hem de decidir-nos per quina és l’anàlisi correcta -quina rima tenen realment, monorima assonnat o rima encadenada assonant/consonant. Cal tenir en compte que un dels fonaments del llenguatge en vers -ja sigui la poesia tradicional o la cançó, en qualsevol dels seus gèneres- és la reiteració d’una sèrie d’elements, i que la rima -la reiteració d’uns mateixos sons finals- és una de les unitats mètriques -de versificació- bàsiques. I que un altre dels fonaments d’un text en vers -poema o cançó- és la simetria en la combinació d’aquestes reiteracions -ja sigui el tipus de vers, el seu metre o llargària, ja sigui en la combinació de la rima, ja sigui el nombre de versos que conformen cadascuna de les seves estrofes o parts…

D’entrada podem apostar per la primera de les anàlisi, que tots els versos siguin de la mateixa assonància -monorims-, ja que la combinació entre rima assonant i rima consonant, basada, a més, en el mateix so vocàlic, és prou estranya. Però, més enllà d’aquesta constatació, si la clau de volta de tot el procés de rima és la reiteració, l’anàlisi del tot ens solucionarà els dubtes de la part. Fixem-nos, doncs, en la cançó sencera:

MIAMI BEACH
 
Què collons Miami ni que Florida Beach!                              A
Què passa amb Califòrnia i tots els boys de la beach?           A
Si aquí tenim mil platges com la de Tamarit,                         A
d’Empúries fins a l’Ebre i més sol que a Tahití.                      A
Què carai ens passa amb tot el que tenim?                            A
Budweiser, Coca-Cola, Jack Daniel’s, Jim Beam,                   A
i diu que a Califòrnia ara fan un gran vi,                                A
si és molt millor el que compro jo al sindicat,                        B
a cinc duros l’ampolla: “nanos! que estic pelat”,                    B
i després ens diuen que és que som agarrats.                         B
Però sents un Rock’n’Roll i dius: carai aquesta gent!              C
Potser si que es mereixen ser els reis del firmament:              C
 
Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed,                     A
Metallica, Springsteen, Doors i B.B. King.                                A
Podria estar dient noms tota la nit.                                           A
Què collons els donen per ser així?                                          A
En Bogart, Marlon Brando, Paul Newman, James Dean,           A
la Rita, l’Anastàsia i la reina Marilyn.                                        A
D’acord que aquí de cine quasi bé no en tenim,                       A
però espera’t uns quants anys i Hollywood vindrà aquí,            A
la nostra botifarra no podran resistir.                                        A
D’acord que les xicotes amb bikini i patins                               A
són molt més llençadetes que no pas les d’aquí,                      A
però una bona pubilla no té res que envejar                             B
si és que la pots convèncer després de molt xerrar.                  B
Algú va dir que és bo tot el que es fa desitjar.                          B
I no sé pas per què et vinc jo amb tot aquest merder,               C
i jo voldria viure a New Jersey en lloc del Vendrell.                 C
Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed,                     A
Metallica, Springsteen, Doors i B.B. King.                               A
Podria estar dient noms tota la nit.                                           A
Què collons els donen per ser així?                                         A

Hi ha, en tota la cançó, algun altre cas de dubte -com ara les dues primeres rimes C-, però l’anàlisi global és evident: es tracta d’una cançó de rima assonant. De fet, quan la rima assonant és de paraules agudes -el que es coneix per rima masculina- és habitual que es proudeixin aquestes possibles vacil·lacions d’anàlisi, perquè no és difícil que hi hagi, en algun moment, coincidència d’un mateix so consonàntic posterior a la tònica final que marca la rima assonant dels versos. Tot i més quan es tracta de combinacions de monorims.

De fet, la cançó presenta, també, una clara simetria en la conformació de les seves estrofes, de la regularitat de les seves parts. “Miami Beach” ve formada per dues seqüències idèntiques pel que fa al nombre d’estrofes i a l’estructuració de nombre de versos i de combinació de rima de cadascuna d’elles:

  • 1 quintet (5 versos) d’una única rima assonant AAAAA

  • 1 segon quintet de dues rimes assonants disperses -és a dir, no intercalades- AABBB

  • 1 dístic (2 versos) d’una única rima assonant CC

  • 1 quartet (4 versos) també d’una única rima assonant AAAA, que actua com a tornada, ja que té el mateix contingut en les dues seqüències

Cal fer notar, a més, que la rima A és predominant i defintòria de tota la cançó: és present als dos quintets i al quartet d’ambdues seqüències -i encara més: és l’única rima existent al primer quintet o i al quartet final, és a dir, monopolitza com a monorima l’inici i el final de cada seqüència, esdevenint un cercle tancat de rima. Més simetries i reiteracions, doncs.

Aquesta reiteració monorima -la contundent prodominància de la rima A- és, finalment, més lògic que s’estructuri al voltant d’una rima assonant. Tot i que la preceptiva clàssica sempre ha considerat la rima consonant com a rima perfecta i la rima assonant com a escapçada -”borda”, és a dir il·legítima, l’anomenaven els trobadors-, l’assonància fa menys monòtona la monorima, perquè no es repeteixen els sons consonàntics, que aportarien un martelleig que podria arribar a cansar.

Com també és més lògic que s’estructuri al voltant de rimes masculines -de paraules agudes- que de rimes femenines -de paraules planes-, perquè així només es repeteix un únic so vocàlic. És a dir, el possible cansament de la monorima és alleugerit per una assonància masculina.

Finalment, no podem obviar que es tracta d’una cançó d’un grup de rock, és a dir, d’una lletra per a un ús determinat i que no és el que s’entén per estrictament literari -tot i que tingui, indiscutiblement totes les característiques d’un text en vers. Per això, com succeeeix tot sovint amb les lletres dels grups de pop o de rock -i menys en els anomenats cantautors-, la rima presenta, en alguns casos, el que es coneix com a pobresa o rima fàcil: així, per exemple, la repetició en aquesta funció del mot anglès “beach” en els dos primers versos o l’ús d’infinitius en el segon grup de rimes B. A la vegada, però, hi ha algun cas de riquesa rima, com ara la que es dóna a “Tamarit/Tahití”, que si seguim les teories que ens diuen que la rima, a banda de la reiteració eufònica, té també un contingut semàntic, ens du a un notable viatge geogràfic, allò de la globalitat i la localitat. També és remarcable el joc de rimes del quartet/tornada, el que ens plantejava l’exercici: els noms de fonètica anglesa “Lou Reed” i “BB King” i els mots catalans “nit” i “així”. El binomi “Reed” i “nit”, que ha fonamentat precisament l’exercici, no deixa de tenir la seva càrrega semàntica. Per molts motius.

Material complementari:

Video de la cançó (1991):

http://www.youtube.com/watch?v=hnVIaEkNtLk

Nota bibliogràfica:

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats.