Amb ulls de mestra

Posted on 30 Novembre 2011

0


De l’edifici Ventura Gassol de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili, aquí dalt, al Campus Sescelades, surt un grup de nens i nenes de l’Escola de Pràctiques -l’escola del costat. Han fet servir l’aula de psicomotricitat i van en filera, les mans enrere, una mestra al capdavant, l’altra tancant la fila.

Unes quantes alumnes de la Facultat, totes noies, han hagut d’esperar-se a la porta per deixar passar la canalla. Les noies -mestres ben aviat, en una professió marcadament feminitzada en les seves primeres etapes- es miren la filera amb emotivitat -somrient, els ulls llampants. Un parell -emmurallades rere la carpeta grana de la URV, enguany de menys qualitat, com l’agenda, símptoma i símbol inicial de totes les retallades- ho fan, però, amb indiferència, amb un rictus fins i tot neguitós. No em costa massa d’imaginar quina serà una bona mestra i quina és més difícil que ho arribi a ser mai, més enllà del rendiment curricular del seu pas per Sescelades. L’emotivitat és, certament, una prova del cotó del bon magisteri.

I ara que les retallades han ultrapassat la qualitat de les carpetes i les agendes i que hi ha canvis de paradigmes pressupostaris que semblen gairebé estructurals -o que, si més no, ho són per uns quants anys-, va bé de recordar que l’educació és un servei públic essencial que cal preservar, tant pel que fa a la seva universalitat com a la seva qualitat, des de l’ensenyament infantil fins a l’universitari. I que el seu recurs clau és el professorat. La seva formació -la inicial, especialment, i també la continuada-, les eines de què disposa -començant pel reconeixement de la seva professionalitat, de la seva pròpia autonomia… I no només eines formatives, materials o jurídiques. També anímiques. Al professorat li cal un tracte social menys agressiu. Vull dir des dels governs fins als mitjans de comunicació: les mestres, els professors… també necessiten que la societat se’ls miri amb ulls llampants, amb emotivitat.

L’educació és el pal de paller d’una societat amb equitat, justa, que fa de la diversitat una riquesa i no un mur, que teixeix una formació al llarg de la vida i acompanya les persones en el seu devenir vital. I el professorat n’és la màxima garantia. Com ara aquestes noies que es miraven amb ulls llampants els nens i les nenes que sortien en filera d’aquest edifici amb nom de poeta d’aquesta universitat amb nom d’historiador. Fidels, ambdós -el poeta i l’historiador-, al país i a la seva gent, i en els temps més difícils. Com la gran majoria del nostre professorat.

I em podeu preguntar: què en farem de les emmurallades rere la carpeta i de rictus neguitós? Amb una millor formació, amb la pràctica del treball cooperatiu, amb la immersió en el projecte de centre, amb el creixement personal… L’emotivitat, però, difícilment s’ensenya i s’adquireix. I això es veu en els ulls.

(Publicat a http://www.delcamp.cat el 30 de novembre de 2011)

Etiquetat: , , ,