Els estats es fan i es desfan

Posted on 17 Novembre 2011

2


Llegint el blog de Pau Sanchís (http://pausif.blogspot.com/), valencià professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Zadar, a la costa dàlmata de Croàcia, m’he trobat, de nou, amb la constatació d’un fet que defineix la història d’Europa segle rere segle, de manera constant i evident: les fronteres estatals són de tot menys eternes i immutables. En el seu darrer post, Pau Sanchís recorda com la gent gran de la Dalmàcia d’avui ha viscut, sense moure’s de casa, en quatre estats diferents: l’Imperi austro-hongarès, Itàlia, Iugoslàvia -i encara en forma de Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, primer, de Regne de Iugoslàvia, després, i de República de Iugoslàvia, finalment- i, de fa pocs anys, Croàcia. En un comentari a aquest post, Albert Làzaro-Tinaut retreu un cas encara més paradigmàtic de la volatilitat de les fronteres en l’Europa del segle XX, el de l’escriptor eslovè -en eslovè- triestí Boris Pahor, que ha explicat reiteradament que, als seus 98 anys, sense moure’s mai de la seva ciutat, ni mutar d’identitat cultural, ha canviat sis vegades de nacionalitat política. La petita ciutat de Trieste (Trst en eslovè) és, sens dubte, un cas paradigmàtic: de l’Imperi austrohongarès, en mans del qual va estar fins el 1919 -amb algun període previ francès i algun altre de sobirà i tot-, a l’actual pertinença a Itàlia -encara discutida per alguns dels seus habitants-, va passar per una primera etapa italiana, una d’alemanya, una de iugoslava i encara una de territori administratiu anglo-nordamericà.

La Trieste literària de Saba, Svevo, Rilke, Joyce, Magris, Pahor i tants d’altres potser és un cas extrem, però no pas extraordinari, i no només perquè hi ha triestins que escriuen en eslovè, n’hi ha que ho fan en italià i d’altres en alemany, i això que avui dia no passen de dos-cents mil els seus habitants. Jo mateix -com tants altres catalans i catalanes de generacions contemporànies- vaig néixer oficialment ciutadà d’una Espanya que no era un Regne i tenia una extensió territorial -fronterera- més gran que l’actual, abans de la pèrdua de bona part de les seves colònies africanes. El mapa espanyol que jo vaig estudiar a primària no era el mateix que va estudiar el meu fill. I és que, més enllà de la mitologia nacionalista imperial de la “unidad de destino en lo universal”, els estats no són ni divins, ni eterns, ni immutables. I tinc l’esperança fundada de no haver d’arribar als 89 anys per poder dir que, sense moure’m de casa ni mutar d’identitat cultural, jo també he canviat de ciutadania política -nominal, territorial i estatal. Totes les colònies s’alliberen, un dia o altre.

També tinc clar, però, que això no passarà si em quedo a casa.

 (Publicat a http://www.delcamp.cat el 17 de novembre de 2011)

Etiquetat: ,