Sonets que parlen del sonet (3): la poètica

Posted on 11 Novembre 2011

3


Si, en l’època clàssica, els sonets que parlaven del sonet van començar per ser dedicats al poema com a objecte i, més tard, a la forma mateixa, una bona dels metasonets escrits a l’època moderna reflexionen sobre la poètica del gènere. Sovint per presentar el sonet com a obra de perfecció. Aquest és el cas d’un dels gran del romanticisme, l’alemany Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832):

 DAS SONNET 

Sich in ereneutem Kunstgebrauch zu üben
 Ist heil’ge Pflicht, die wir dir auferlegen.
Du kanst dich auch, wie wir, bestimmt bewegen
Nach Tritt und Schritt, wie es dir vorgeschrieben. 

Denn eben die Beschränkung lässt sich lieben,
Wenn sich die Geister gar gewaltig regen;
Und wie sie sich denn auch geberden mögen,
Das Werk zuletzt ist doch vollendet blieben. 

So möcht’ ich selbst in Künstlichen Sonetten
In sprachgewandter Masse kühnem Stolze,
Das Beste, was Gefühl mir gäbe, reimen; 

Nur weiss ich hier mich nicht bequem zu betten;
Ich schneide sonst so gern aus ganzem Holze
Und müsste nun doch auch mitunter leimen.

Un altre gran poeta romàntic, l’anglès William Wordsworth (1770-1850), ens presenta el sonet en els seus límits, com a cambra poètica:

 Nuns fret not at their convent’s narrow room;
And hermits are contented with their cells;
And students with their pensive citadels;
Maids at the wheel, the weaver at his loom, 

Sit blithe and happy; bees that soar for bloom,
High as the highest Peak of Furness-fells,
Will murmur by the hour in foxglove bells:
In truth the prison, unto which we doom

Ourselves, no prison is: and hence for me,
In sundry moods, ‘twas pastime to be bound
Within the Sonnet’s scanty plot of ground;

Pleased if some Souls (for such there needs must be)
Who have felt the weight of too much liberty,
Should find brief solace there, as I have found.

Una mica més jove, el francès Théophile Gautier (1811-1872), poeta, dramaturg i novel·lista -com Goethe-, periodista, crític literari i fins i tot fotògraf, defensor de les idees “modernes” del Romanticisme que va passar, poc després, a un construir, ell mateix, una nova modernitat, va prendre el sonet com una de les seves millors armes. En aquest metasonet ens descriu la seva poètica en una cèlebre hipometàfora:

LE SONNET 
Les quatrains du Sonnet sont de bons chevaliers 
Crêtés de lambrequins, plastronnés d'armoiries, 
Marchant à pas égaux le long des galeries 
Ou veillant, lance au poing, droits contre les piliers.

Mais une dame attend au bas des escaliers ; 
Sous son capuchon brun, comme dans les féeries, 
On voit confusément luire les pierreries, 
Ils la vont recevoir, graves et réguliers.

Pages de satin blanc, à la housse bouffante, 
Les tercets plus légers, la prennent à leur tour 
Et jusqu'aux pieds du Roi conduisent cette infante.

Là, relevant son voile, apparaît triomphante 
La Belle, la Diva, digne qu'avec amour 
Claudius, sur l'émail, en trace le contour.

Coetani seu, l’anglès Dante Rossetti (1828-1884), poeta i pintor decadentista de vida tempestuosament romàntica, va escriure aquest “The Sonnet” -amb un títol paral·lel, doncs, al Gautier-, que és tota una obra programàtica, quan afirma que “el sonet és el monument al moment”, ja que mira de contenir els sentiments d’un moment singular, fugaç, i reflectir-ne el seu significat. A diferència dels anteriors, és un sonet de rima anglesa (14 = 4+4+4+2):

 THE SONNET 
A Sonnet is a moment's monument,               
  Memorial from the Soul's eternity                  
To one dead deathless hour. Look that it be,           
Whether for lustral rite or dire portent,
Of its own arduous fullness reverent:                 
Carve it in ivory or in ebony,                  
As Day or Night may rule; and let Time see         
 Its flowering crest impearl'd and orient.

A Sonnet is a coin: its face reveals               
The soul,-its converse, to what Power 'tis due:-
Whether for tribute to the august appeals                
Of Life, or dower in Love's high retinue,
It serve; or, 'mid the dark wharf's cavernous breath,
In Charon's palm it pays the toll to Death.

A la mateixa època, i amb una intenció semblant, el brasiler Cruz e Sousa (1861-1898), poeta proper ja al simbolisme, va escriure un altre sonet reflexiu sobre la poètica del gènere, amb el mateix títol també:

 O SONETO 
Nas formas voluptuosas o soneto
Tem fascinante, cálida fragrância
E as leves, langues curvas de elegância
De extravagante e mórbido esqueleto.

A graça nobre e grave do quarteto
Recebe a original intolerância,
Toda a sutil, secreta extravagância
Que transborda terceto por terceto.

E como um singular polichinelo
Ondula, ondeia, curioso e belo,
O Soneto , nas formas caprichosas.

As rimas dão-lhe a púrpura vetusta
E nas mais rara procissão augusta
Surge o Sonho das almas dolorosas…

Ja en el XX, els poetes van continuar en la seva reflexió de l’ús del sonet com a poètica, fins i tot des de posicionaments ideològics ben allunyats dels més tradicionals. Blas de Otero (1916-1979), el poeta basc en llengua espanyola, fou autor d’un nombre considerable de metasonets, com ara aquest::

SU INTIMO SECRETO 

El soneto es el rey de los decires.
Hermoso como un príncipe encantado,
como una banda azul, cuadriculado
para que dentro de él ardas, delires. 

Es preciso que bogues raudo y gires
entre sus olas y su muelle alzado:
quede tu pensamiento destrozado
cuando te lances de cabeza y vires.

Yo tengo en cada mano un buen soneto,
como dos remos de marfil y oro.
Yo conozco su íntimo secreto.

Es un silencio pronunciado a coro
por un labio desnudo, blanco, inquieto
y otro labio sereno, abril, sonoro.

Però, segurament, de tots el de Blas de Otero, el més significatiu és aquest, d’època més moderna que l’anterior, en el qual formalitza, a través d’un text deconstruït -13 versos blancs sense regularitat sil·làbica-, el lligam entre la seva ideologia social i la poètica:

 Hagamos que el soneto se extienda, respire como un mar sin riberas,
el endecasílabo está gastado, romo, mordisqueado cual aquella carta mía a los dioses,
 demos espacio, elasticidad al soneto y el endecasílabo. 
Hablemos de Bilbao, la ría, los montes violetas,  
el puente de piedra en Orozco, el huerto de la abuela,
aquel niño mordiendo cerezas
 y esta muchacha que alza el brazo a la rama de un manzano. 
Hablemos de la guerra, esa gran cabronada,  
la lucha de los pueblos, la inseguridad del futuro,
y maldigamos una y cien veces al imperialismo imperante. 
Hablemos de la soledad del hombre,  
las esquinas que callan como muertos de pie,
y ahora suena el teléfono y me levanto y termino.

També en versos blancs, anisosil·làbics, el francès Alain Chevrier (1948) ha jugat -un altre cop amb el títol del mateix nom que el gènere- a plantejar el sentit de la forma, el seu significat:

 LE SONNET

Le sonnet
est une femme
dont les 2 quatrains
sont les seins–

vastes-
et dont les 2 tercets
sont les jambes-
fines-

une femme sans tête
-ou alors c’est son titre-
et sans bras

Son point sensible
se situe
entre les deux tercets

Com en una mena de submodel, molts dels textos que, tot al llarg del XIX i el XX, han refelexionat sobre el sonet com a poètica, ho han fet, també, sobre els sonetistes més cèlebres. August von Platen-Hallermünde (1796-1835), ho va fer sobre tres: un altre alemany -el coetani seu -Friedrich Rückert-, un florentí –el clàssic Petrarca- i un portuguès –el cincentista Camões:

Sonette dichtete mit edlem Feuer
Ein Mann, der willig trug der Liebe Kette.
Er sang sie der vergötterten Laurette,
Im Leben ihm und nach dem Leben theuer.  
Und also sang auch manches Abenteuer
In schmelzend musikalischem Sonette
Ein Held, der einst durch wildes Wogenbette
Mit seinem Liede schwamm, als seinem Steuer.  
Der Deutsche hat sich beigesellt, ein Dritter,
Dem Florentiner und dem Portugiesen,
Und sang geharnischte für kühne Ritter.

Auf diese folg’ ich, die sich gross erwiesen,
Nur wie ein Aehrenlesser folgt dem Schnitter,
Denn nicht als Vierter wag’ ich mich zu diesen.

En aquest context, podem tornar a retreure William Wordsworth, que, en aquest metasonet de rima anglesa, amb la voluntat de sortir en defensa del gènere esmenta alguns dels millors poetes -i sonetistes- de la història: Shakespeare, Petrarca, Tasso, Camões, Dante, Spenser i Milton:

Scorn not the sonnet; Critic, you have frowned
Mindless of its honours. With this key
Shakespeare unlocked his heart; the melody
Of this small lute gave case to Petrarch’s wound; 

A thousand rimes this pipe did Tasso sound;
With it Camoens soothed an exile’s grief;
The sonnet glittered a gay myrtle leaf
Amid the cypress with which Dante crowned 

His visionary brow; a glow-worm lamp,
It cheered mild Spenser, called from Faery-land
To struggle through dark ways; and when a damp 
Fell round the path of Milton, in his hand

The Thing became a trumpet; whence he blew
Soul-animating strains-alas, too few!

Un crític polèmic –i de prestigi- com Charles-Augustin Sainte-Beuve (1804-1869), també poeta, més jove però coetani seu, en va fer una versió en francès, amb l’afegitó –patriòtic- de Du Bellay i Ronsard, tot passant d’un sonet anglès a un de rima francesa:

 Ne ris point du sonnet, ô critique moqueur.
 Par amour autrefois en fit le grand Shakespeare;
C’est sur ce luth heureux que Pétrarque soupire,
Et que Le Tasse aux fers soulage un peu son cœur. 
  
Camoëns de son exil abrège la longueur;
Car il chante en sonnets l’amour et son empire,
Dante aime cette fleur de myrte, et la respire,
Et la mêle au cyprès qui ceint son front vainqueur.
   
Spencer, s’en revenant de l’île des Féeries,
Exhale en longs sonnets ses tristesses chéries;
Milton, chantant les siens, ranimait son regard.

Moi, je veux rajeunir le doux sonnet en France.
Du Bellay, le premier, l’apporta à Florence,
Et l’on en sait plus d’un de notre vieux Ronsard.

L’italià Giosuè Carducci (1835-1907) també va escriure metasonets historicistes, dos en especial. El primer amb set poetes europeus. A uns els anomena directament: Dante Alighieri, Petrarca, Torquato Tasso; a uns altres, elípticament: Michelangelo (l’escultor), Shakespeare (nascut al costat de l’Avon), Milton i Camões (poetes èpics), a més d’un desconegut “Bavio” (el nom d’un poeta romà del qual Virgili en féu befa i que Carducci utilitza per referir-se a algun coetani seu, contrari al sonet i que la crítica italiana no s’ha posat d’acord en identificar:

AL SONETTO 
 Breve e amplissimo carme, o lievemente
co ‘l pensier volto a mondi altri migliori
l’Alighier ti profili, o te co’ fiori
colga il Petrarca lungo un rio corrente:

 te pur vestia degli epici splendori
prigion Torquato, e in aspre note e lente
ti scolpia quella man che sì potente
pugnò co’ marmi a trarne vita fuori:

 a l’Eschil poi, che su l’Avon rinacque,
tu, peregrin con l’arte a strania arena,
fosti d’arcan dolori arcan richiamo:

 l’anglo e’l lusiade Omero in te si piacque:
Ma Bavio, che i gran versi urlando sfrena,
Bavio t’odia, o sonetto: ond’ io più t’amo.

En el segon, Carducci esmenta només poetes italians: els clàssics Dante, Petrarca i Tasso i els moderns Vittorio Amedeo Alfieri i Ugo Foscolo:

 IL SONETTO 
Dante il mover gli diè del cherubino
e d'aere azzurro e d'òr lo circonfuse:
Petrarca il pianto del suo cor, divino
rio che pe' versi mormora, gl'infuse.

La mantuana ambrosia e 'l venosino
miel gl'impetrò da le tiburti muse
Torquato; e come strale adamantino
contro i servi e i tiranni Alfier lo schiuse.

La nota Ugo gli diè de' rusignoli
sotto i ionii cipressi, e de l'acanto
cinsel fiorito a' suoi materni soli.

Sesto io no, ma postremo, estasi e pianto
e profumo, ira ed arte, a' miei dì soli
Memore innovo ed a i sepolcri canto.