La Maria i l’Andreu diuen prou

Posted on 2 Novembre 2011

0


No conec massa la Maria i l’Andreu: no recordo si a ell el vaig tenir d’alumne al Pons d’Icart, a Tarragona, fa ja molts anys, o va ser el seu germà. Hi vaig tenir, a més, la seva germana i una molt bona relació amb els seus pares, que vaig anar veient, anys després, per Barcelona sobretot, en actes culturals i d’allò que se’n diu afirmació nacional. No conec massa la Maria i l’Andreu, però sé que tenen tres fills i, decidits com són, van obrir una fonda casolana, una granja i un celler en un racó d’aquestes muntanyes que encerclen el nostre Camp, en una vila “desfeta en rocs per carregar les fones”, que va escriure Carner.

L’altre dia em va arribar, via un professor de l’Institut, el link a una pàgina web en què, de manera molt personal, rotunda, raonada i clara, proclamen que han decidit dir prou: http://www.diemprou.cat/diemprou/index.php. Hi trobareu una carta, un document i un video: la Maria i l’Andreu hi anuncien que, a partir de l’1 de gener de 2012, deixen de considerar-se ciutadans espanyols, que només es reconeixen com a catalans i europeus i que, en conseqüència, no atendran cap documentació que els arribi de l’Estat i reservaran els seus tributs per a un Govern de la Generalitat que es decideixi a donar el pas: “Pagarem els nostres impostos (però al nostre país), atendrem la justícia i obeïrem les lleis (les que decidim al Parlament i, més enllà, les internacionals, si són respectuoses amb el nostre poble)”. La Maria i l’Andreu són clars i sincers: “Esperem tenir en el futur una molt bona relació amb Espanya (hi tenim molts bons amics i família!!), igual que amb França i la resta del món. Hem intentat fer camí plegats però no n’hem sabut. (…) Senzillament cadascú farà la seva i segur que així, uns i altres, avançarem millor”.

Us aconsello -si em permeteu- que els llegiu i els escolteu -hi estigueu d’acord o no. Parlen del treball, de la família, del dia a dia, del futur, de les dificultats de tirar endavant, de la il·lusió de sortir-se’n… i de la seva decisió de dir prou.

I us aconsello, també, que, si passeu -no pas casualment- per aquella petita vila, “aspra i ardida”, hi feu parada i fonda, i a casa seva. S’hi menja molt bé. Hi vaig anar una vegada i paga la pena. Com paga la pena reflexionar sobre el seu pas i la seva fermesa. De la Maria i l’Andreu.

(Publicat a http://www.delcamp.cat el 2 de novembre de 2011)

Sobre l’Andreu i la Maria podeu veure, també, en aquest mateix blog:

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/12/13/siurana-la-sobirana/