Sonets que parlen del sonet (1)

Posted on 1 Novembre 2011

1


El sonet no és només una forma, sinó també un gènere poètic. Ho podem constatar tot al llarg de la seva prolixa història i del seu arrelament en poètiques diverses i llunyanes, i fer-ho a partir de múltiples elements estructurals. Com ara els anomenats metasonets, és a dir els sontes que parlen del sonet, el que en podríem dir, també, sonets autoreflexius, que prenen la pròpia forma, el propi codi mètric, com a objecte. Sonets autoreflexius, metasonets, sonets sobre sonets (sonetti sul sonetto / sonnets sur le sonnet / sonnets on the sonnet)… són una bona mostra de textualisme, de metàfora textual, de metatextualitat. Una mostra que el sonet va esdevenir aviat un gènere, una forma que podia reflexionar sobre si mateixa.

El primer metasonet -que sàpiga- va arribar aviat, en una tençó -un debat poètic en el qual dos o més poetes s’intercanviaven sonets- entre Guido Cavalcanti i Guido Orlandi. El Guido més conegut, Cavalcanti (c. 1259-1300), hi va incloure aquest sonet ritornellato -amb un estrambot apariat, segons el model 14(16) = 4+4+3+3(+2)-, que és el primer documentat amb aquesta estructura i també el primer metasonet que he localitzat, una lliçó dirigida al seu contrincant en el debat, en la qual defineix la forma, encara, pel seu tema més clàssic, l’amorós:

Di vil matera mi conven parlare
e perder rime, silabe e sonetto,
sì ch'a me stesso giuro ed imprometto
a tal voler per modo legge dare. 

Perché sacciate balestra legare
e coglier con isquadra archile in tetto
e certe fiate aggiate Ovidio letto
e trar quadrelli e false rime usare, 

non pò venire per la vostra mente
là dove insegna Amor, sottile e piano,
di sua manera dire e di su' stato. 

Già non è cosa che si porti in mano:
qual che voi siate, egli è d'un'altra gente:
sol al parlar si vede chi v'è stato. 

Già non vi toccò lo sonetto primo:
Amore ha fabricato ciò ch'io limo.

En el segle XIV italià continuaren aquest camí d’altres poetes, com Pieraccio Tedaldi i Antonio Pucci (c. 1310-1388). Aquest darrer, va tornar a fer servir el model de sonetto ritornellato i va entretenir-se a definir-hi el codi canònic de la rima petrarquista:

Qualunque vòl fare un sonetto
che 'l primo rime d'una condizione,
el secondo e 'l terzo a una ragione,
e 'l quarto sì risponda al primo detto. 

El quinto dir col quarto sie corretto;
dal sesto al sette non sia jurgione,
a' duo secondi faccian responsione;
l'ottavo dir col quarto si perfetto. 

Il nono rimi d'altra mainera,
deccimo d'altra che svari da quella,
l'undici sera la nona matera; 

Duodecimo col decimo novella,
il tredeci coll'undici sia spera,
quattordici con dodici suggella. 

Undici sillabe esser vuol la rima:
qual fusse più o men, rendi con lima.

De fet, els metasonets han estat una constant en la història de la poesia. Així, el 1898, el jesuïta irlandès Matthew Russell va publicar, a Londres, el recull Sonnets on the Sonnet: An Anthology. Són 157 sonets -124 en anglès (alguns dels quals traduccions), 23 en francès, 5 en alemany, 3 en italià i 2 en espanyol-, tots ells autoreflexius -i cap d’ells de l’època clàssica italiana, com els que acabem de reproduir. Els dos primers que recull Russell són un d’atribuït a Diego Hurtado de Mendoza i el famós Lope de Vega –els dos únics espanyols, precisment, de l’antologia.

El de Lope de Vega (1562-1635) és, sens dubte, el més famós de tots els metasonets, i n’ha esdevingut l’arquetipus. Tant que, fins i tot, hi ha qui ha cregut que fou el primer. Descriptiu i àgil, escrit amb una fina ironia i des de l’absoluta ortodòxia petrarquista, conegut a voltes com a “Soneto de repente” i inclòs en una de les seves obres teatrals, La niña de plata (1607-1612), és ja un tòpic literari global:

Un soneto me manda hacer Violante
y en mi vida me he visto en tal aprieto.
Catorce versos dicen que es soneto,
burla burlando ya van tres delante. 

Yo pensé que no hallara consonante
y estoy a la mitad de otro cuarteto;
mas si me veo en el primer terceto
no hay cosa en los cuartetos que me espante. 

Por el primer terceto voy entrando,
y aún parece que entré con pie derecho,
pues fin con este verso le estoy dando. 

Ya estoy en el segundo, y aun sospecho
que estoy los trece acabando;
contad si son catorce, y está hecho.

Lope sembla que es va inspirar, directament, en un altre metasonet, atribuït durant anys a Diego Hurtado de Mendoza -com fa l’antologia de Russell-, però que ara sabem que fou escrit un poc conegut capità Diego Mendoza de Barros, coetani d’ambdós i d’estil patriòtic espanyol:

 Pedís, Reina, un soneto: ya le hago;
ya el primer verso y el segundo es hecho;
si el tercero me sale de provecho,
con otro verso un cuarteto os pago. 

Ya llego al quinto: ¡España, Santiago!
Fuera, que entro en el sexto: ¡sús, buen pecho!
Si del séptimo salgo, gran derecho
tengo a salir con vida deste trago. 

Ya tenemos a un cabo los cuartetos.
¿Qué me decís, Señora? ¿No ando bravo?
Mas sabe Dios si temo los tercetos. 

Y si con bien este soneto acabo,
¡nunca en toda mi vida más sonetos!
Ya de éste, gloria a Dios, he visto el cabo.

També és anterior per poc al de Lope, aquest altre metasonet, Pierre Poupo (1552-1590), un poeta protestant de la Champagne: 

Qui veut faire un sonnet et qui le veut bien faire, 
II faut que la matière excède l'ornement, 
Serrant en peu d'espace un ample bastiment, 
Où jusqu'au moindre clou tout y soit nécessaire;  

Qu'un style figuré s'esloigne du vulgaire; 
Pourtant ie veux qu'il n'ait besoin de truchement; 
Que l'ongle sur le vers coule facilement. 
Le françois en soit pur, la rime volontaire;  

Qu'il contente tousjours le docte et l'ignorant, 
Estant salé partout de grâces, attirant 
Les esprits à merueille et non point à risée:  

A son propre sujet lié d'un ferme nœu; 
Bref, que le chef, la queue et le point du milieu 
Soient ourdis et tissus d'une mesme fusée. 

Fos com fos, el sonet de Lope va ser el que va tenir un immediat èxit arreu d’Europa i fou profusament imitat -entre d’altres raons, per la seva inclusió en una obra teatral, que el feu més popular, i per la seva mateixa qualitat. Així, François-Séraphin Desmarais -o Desmarets- (1632-1713) membre de l’Académie, historiador i gramàtic tradicional, poeta en francès, espanyol, italià i llatí, també va escriure el seu matesonet deutor de Lope:

 Doris, qui sait qu’aux vers quelquefois je me plais,
Me demande un sonnet, et je m’en désespère:
Quatorze vers, grand Dieu! le moyen de les faire!
En voilà, ce pendant déjà quatre de faits. 

Je ne pouvais d’abord trouver de rime; mais
En faisant on apprend à se tirer d’affaire:
Poursuivons, les quatrains ne m’étonneront guère.
Si du premier tercet je ne puis faire les frais. 

Je commence au hasard; et si je ne m’abuse,
Je n’ai pas commencé, sans l’aveu de la muse,
Puisqu’en si peu de temps je m’en tire si net. 

J’entame le second; et ma joie est extrême;
Car des vers commandés j’achève le treizième;
Comptez s’ils sont quatorze; et voilà le sonnet.

Les versions de Lope són diverses i arreu del domini literari del sonet. De les versions angleses en podem esmentar dues de vuitcentistes. La primera de John Payne Collier (1879-1883), conegut especialment com a editor crític de Shakespeare, tot i que el model que utilitzà no fou la del sonet isabelí o shakepearià, sinó el clàssic petrarquista:

 My haughty Fair a soonet bids me make,
I never was in such a fright before!
Why, fourteen lines, they say, those sonnets take:
However, one by one, I have ek’d out four. 

These rhymes, said I, I never shall complete,
And found the second quatrain half way done!
If now the triplets had but all their feet,
These first two quatrains pretty well might run. 

On the first triplet thus I enter bold:
And, as it seems, my speed I still may hold;
Since the foundation is so fairly laid.

Now for the second. And so well dispos’d
My muse appears, that thirteen lines are clos’d.
Now count the whole fourteen! The sonnet’s made.

I aquest segon de James Young Gibson, traductor de Cervantes que, amb la seva esposa Margaret Gibson, va publicar, el 1887, The Cid Ballads and other Poems and Translations from Spanish and German:

 To write a sonnet doth Juana press me:
I’ve never found me in such stress or pain;
A sonnet numbers fourteen lines, ‘tis plain.
And three are gone, ere I can say God bless me! 

I thought that spinning rhymes might sore oppress me,
Yet here I’m midway in the last quatrain;
And if the foremost tercet I can gain,
The quatrains need not any more distress me. 

To the first tercet I have got at last,
And travel through it with such right good will,
That with this line I’ve finished it, I ween; 

I’m in the second now, and see how fast
The thirteenth line runs tripping from my quill;
Hurrah, ‘tis done! Count if there be fourteen!

A la França del XIX també continuà la fal·lera d’adaptar el metasonet de Lope. ComHenri Majak (1831-1897), conegut literàriament com a Henri Meilhac, autor dramàtic i llibretista d’operetes i òperes –com ara Carmen de Georges Bizet (1875):

Un sonnet, dites-vous; savez-vous bien, Madame,
Qu’il me faudra trouver trois rimes à sonnet?
Madame, heuresement, ime avec âme et flamme,
Et le premier quatrain me semble assez complet. 

J’entame le second, le second je l’entame,
Et prends en l’entamant un aire tout guilleret,
Car ne m’étant encor point servi du mot âme,
Je compte m’en servir, et m’en sers en effet. 

Vous m’accorderez bien, mantenaint, j’imagine,
Qu’un sonnet sans amour ferait fort triste mine,
Qu’il aurait l’air boiteux, contrefait, mal tourné. 

Il nous faut de l’amour, il nous en faut quand même
J’écris donc en tremblant: Je vous aime, ou Je t’aime,
Et voilà, pour le coup, mon sonnet terminé.

I, evidentment, la poesia espanyola tampoc va poder estar-se de resseguir Lope, fins i tot en el segle XX. Vegem-ne una mostra de José Bergamín (1895–1983), literalment explícita:

 Un soneto me pide que le haga,
ignorando las reglas del soneto,
otra nueva Violante, a quien, discreto,
pedirá mi soneto dulce paga. 

Como en el eco de la voz se apaga
de la ripiosa consonancia el veto,
prisión será el soneto de un secreto
que ni su eco ni so voz propaga. 

Secreto a voces que el silencio apura,
sonoramente, con el crepitante
temblor del verso como el de la llama. 

Secreto que a sí mismo se asegura
por su sonora son soneteante
cuando enmascara un corazón que ama.

Gerardo Diego (1896-1987) en va escriure -que en conegui- quatre, si més no. Aquest és el més lúdic i, per dir-ho així, modern:

MARIA TERESA HUIDOBRO 

Un soneto me manda hacer Huidobro
(“née” María Teresa). ¿Fue promesa?
Sí, ríete, diablesa o juglaresa,
al ver como entre escollos maniobro. 

Qué consonante, Santo Dios. ¿Zozobro?
Perfidias de ola y de mujer profesa.
Ojo a la caña del…¡Chúpate ésa!
¡Orza, mi yegua!. Ya el timón recobro. 

-¡Qué malgastaste nueve!- Y quedan cinco.
Mi jaca marinera -¡hip!- buen brinco.
Cuatro no más, tres, dos, un verso o prisma. 

Toda tú, triple y una entre tus llamas,
te inspiras, te numeras, te declamas,
Eva, Celosa y Musa de ti misma.

Ara bé, no tots els metasonets són, per dir-ho així, deutors de Lope. N’hi ha de força subgèneres distints, tant pel que fa als elements del codi canònic que subratllen o desenvolupen com pel to que adopten o, fins i tot, perquè hi afegeixen d’altres condicionants -constriccions formals que en defineixen el resultat. El reconegut escriptor nordamericà Edgar Allan Poe (1809-1849), també poeta, va escriure un metasonet amb catadiagonòstic -l’acròstioc oblicu, per dir-ho així: amb la primera lletra del primer vers, la segona del segon, la tercera del tercer… fins a la catorzena del darrer es construeix -llegeix- el nom de la destinatària del poema Sarah Anna Lewis:

 A HIDDEN ACRÒSTIC
Seldom we find”, says Solomon Don Dunce,
 “Half an idea in the profoundest sonnet,
 Through all the flimsy things we see at once
 As easily as through a Naples bonnet-
 Trash of all trash! How can a lady don it?-
 Yet heavier fat than your Petrarchan stuff,
 Owl-downy nonsense that the faintest puff
 Twirls into trunk-paper the while you con it”.
 And, veritably, Sol is right enough,
 The general tuckermanities are arrant
 Bubbles –ephemeral and so transparent.
 But this is, now, -you may depend upon it-
 Stable, opaque, immortal –all by dint
 Of the dear names that lie concealed within’t.

Deixem, però, la diversitat dels altres metasonets per a nous lliuraments d’aquestes “Poètiques del sonet”. I també l’autoreflexió del gènere en la nostra poesia.

(Nota: en lliuraments anteriors de la sèrie, ja he definit més extensament conceptes com el de model de sonet, sonet anglès o catadiagonòstic)