Macià, Companys… Més de dues, si us plau

Posted on 28 Octubre 2011

0


(Publicat a l’espai “Opinió contundent” de http://vilaweb.cat/ el 27 d’octubre de 2011)

Twitter és una xarxa d’immediatesa. A banda d’uns quants exabruptes, divertiments diversos i campanyes # exitoses, s’hi generen debats a cops ben profunds. Un exemple d’això es produí dimarts a partir de l’emissió de “14 d’abril. Macià contra Companys” i el programa d’opinió que el succeí: twitter va viure un encès debat sobre els primers anys de la República, la relació Catalunya-Espanya, el passat i l’actualitat… Ahir, a partir d’un tuit meu en què aconsellava la lectura de l’editorial de Vilaweb -“Sobre Macià, Companys i les dues preteses ànimes del catalanisme”- em vaig veure immers en un d’aquest debats, que reprenia els de la nit anterior. Vicent Partal hi dissentia d’una de les tesis defensades per Toni Soler -aquestes dues ànimes- i els piuladors van entrar a sac a discutir la teòrica dicotomia i les seves conseqüències, sovint maniquees: el catalanisme té dues cares? qui la va encertar, Macià o Companys? prioritzava Companys l’eix social o l’eix nacional?

Si voleu que us digui la veritat, sempre he pensat que el nostre país és -per sort- molt ric: en territoris, en cultura, en pensament… I que, de la mateixa manera que no hi ha una única dansa nacional, ni una única manera de parlar la llengua, no hi ha una única manera d’entendre ni la política ni el catalanisme. Ni dues -també per sort. Ni de danses, ni de parles,… Ni d’ànimes del catalanisme, que és i ha estat ric, plural i divers, ple de matisos. I ho era en els anys de la República: Macià i Companys. I Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Andreu Nin, gent de la CNT, del Bloc Obrer i Camperol… I Cambó -almenys en un començament.

En moments històrics concrets, moltes d’aquestes ànimes -però mai, mai, totes- s’han unit en una plataforma puntual d’acció: en el segle XX, des de la Solidaritat Catalana fins a l’Assemblea de Catalunya. Cert, però en el seu si també s’hi ha viscut la pluralitat. No vulguem reduir-nos, doncs -que ens fem més petits, i més febles. I no ens aturem en segons quins debats, que els altres no s’hi aturen.