Sonets invertits (1): Baudelaire, Verlaine i Corbière

Posted on 17 Octubre 2011

1


Quan el sonet va néixer a la Sicília del segle XIII ho va fer, inicialment, a partir de dues estructures provinents, presumiblement, del cançoner trobadoresc, passades pel sedàs de la primera lírica romànica, amb una fórmula 8+6, que ben aviat derivà en 4+4+3+3, l’estructura que esdevindria el seu patró clàssic. Malgrat que el reduccionisme posterior ha fet córrer la brama que un sonet és exclusivament una composició de 14 versos amb la fórmula estricta de 4+4+3+3 i unes combinacions de rimes molt concretes -el patró clàssic, cert, però mai l’únic-, la realitat és que ja de bon començament s’hi presentaren combinacions -de rimes i de metres- prou diverses i estructures amb menys i -sobretot- més versos. El model mateix de sonet italià, el més clàssic, va presentar, fonamentalment en el segle XIV, un nombre considerable de variacions:

de menys de 14 versos:

di Cavalcanti: 6+3+3  (12)

de més de 14 versos:

ritornellato: 4+4+3+3+1  (15)

ritornellato doppio: 4+4+3+3+2  (16)

con fronte de dieci versi: 10+3+3  (16)

di Monte Andrea: 10+3+3  (16)

caudato: 4+4+3+3+3  (17)

di Guitone: 4+6+3+5  (18)

caudato di da Tempo: 6+6+4+4  (18)

caudato (compost): 4+4+3+3+3+3…  (20 o més)

doppio: 6+6+4+4  (20)

rinterzato: 6+6+5+5  (22)

raddoppiato: 4+4+4+4+3+3+3+3  (24)

sonetassa: 4+4+3+3+3+3+3+3…  (44 o més)

 La gran variació, la primera que afectà estructuralment el sonet clàssic, el que podríem qualificar de canònic, vingué de fora del món romànic, a l’Anglaterra del segle XVI: el sonet anglès, relligant la tradició italiana amb la saxona, presentà una fórmula també de 14 versos però amb tres quartets i un dístic final: 4+4+4+2. En el mateix XVI van aparèixer noves variacions, sempre sobre els models ja existents: a França XVI, el demi-sonnet: 4+3 -com el seu mateix nom indica. I, en el XVII, dos altres escurçaments: a França, el sonet intemrromput: 4+4+3+2; i, a Anglaterra, un de més radical, el curtal sonnet: 10+1 -on el darrer és més pròpiament un mig vers, amb la meitat de llargària mètrica que els deu precedents.

Sempre, però, les variacions es fonamenten en una mateixa premissa: les primeres estrofes tenen més versos que les altres. Aquesta, doncs, semblava -almenys fins al segle XIX- una premissa fundacional i definitòria del sonet, que es donava en totes les seves formulacions, des de la canònica fins a totes les altres.

El de 4+4+3+3 és, certament, el sonet matriu, el canònic, el que el preceptivista i poeta medieval Antonio da Tempo va qualificar com a “sonetus simplex sive consuetus” en el seu tractat Summa artis rithimici vulgaris dictaminis, de 1332, la primera preceptiva que analitza rigorosament el sonet com a forma i com a gènere poètic (detingudament el canònic i més sumàriament les altres setze formes, ja sigui per quüestions de rima o estròfiques, que enumera). L’arrel aritmètica del sonet, de fet, ha estat subratllada per molts tractadistes al llarg de la història.

Cert, molts autors han remarcat el joc matemàtic que comporta el sonet. O, potser millor, la seva base numèrica, la seva arrel en el càlcul: el sonet neix com una estructura concreta de 14 versos, que es combinen a partir d’unes regles precises, no pas de qualsevol manera. Je he dit que, en el seu origen, l’estructura és 14 = 8 + 6, en cap cas 14 = 7 + 7, i que evolcuiona aviat en una segona estructura bimembre 14 = 8 (4+4) + 6 (3+3). És a dir, el sonet canònic Q1 + Q2 + T1 + T2. Aquest és precisament el model petrarquista, la forma clàssica italiana, que sofrirà mutacions en la seva adaptació a cada literatura i a cada època. La més evident és la del sonet anglès, on 14 = (3×4) + 2, és a un nou model desonet = Q1 + Q2n + Q3 + D. Pel que fa al model francès, si bé estructuralment es pot definir amb l’estructura canònica italiana, si ens fixem en la rima dels tercets –CCD EED o CCD EDE-, ens podríem decantar per una altra formulació: 14 = 4 + 4 + 2 + 4 -tot i que seria més discutible, si més no agosarat.

Justament és per això, per la seva arrel estructural, el sonet ha pervingut com la forma fixa –reglada- per excel·lència a la vegada que ha esdevingut, ja des dels seus inicis, la forma que ha presentat més variacions, construccions i deconstruccions. I és el XIX francès, de la mà dels simbolistes, que el que semblava una premissa fundacional és regirada, sense que el sonet, com a gènere, se’n ressenti.

En primer lloc, gràcies al sonnet renversé, inversé o à rebours. Els sonets invertits presenten, al contrari de la fórmula tradicional, primer els tercets i, després, els quartets: 14 = 3+3+4+4, és a dir: T1 + T2 + Q1 + Q2. El sonet invertit –que havia estat creat per Auguste Brizeux (poeta –en francès i en bretó-, novel.lista, dramaturg i traductor de la Divina Comèdia), que en va publicar vuit a la primera meitat del XIX- és, doncs, una de les innovacions estròfiques més radical que pateix el gènere formal. Anys després fou adoptat pels grans poetes francesos vuitcentistes, començant per Charles Baudelaire, que ja en va publicar el 1866:

 BIEN LOIN D’ICI

C'est ici la case sacrée 
Où cette fille très parée, 
Tranquille et toujours préparée,

D'une main éventant ses seins, 
Et son coude dans les coussins, 
Ecoute pleurer les bassins;

C'est la chambre de Dorothée. 
- La brise et l'eau chantent au loin 
Leur chanson de sanglots heurtée 
Pour bercer cette enfant gâtée.

Du haut en bas, avec grand soin, 
Sa peau délicate est frottée 
D'huile odorante et de benjoin. 
-Des fleurs se pâment dans un coin.

Paul Verlaine, que es va abocar al conreu del sonet -dels seus 901 poemes, 241 són sonets–, també en va escriure d’invertits, concretament 10és a dir, més d’una quarta part, i d’aquests 10 són sonets invertits. El 1866 –el mateix any que Baudelaire, doncs-, en va publicar un als seus Poèmes saturniens, més classicitzant pel que fa al metre i a la rima del que hem vist de Baudelaire:

RÉSIGNATION 

Tout Enfant, j’allais rêvant Ko-Hinnor,
Somptuosité persane et papale,
Héliograbale et Sardanapale! 

Mon désir créait sous de toits en or,
Parmi les parfums, au son des musiques,
Des harems sans fin, paradis physiques! 

Aujourd’hui, plus calme et non moins ardent,
Mais sachant la vie et qu’il faut qu’on plie,
J’ai dû réfréner ma belle folie,
Sans me résigner par trop cependant.. 

Soit ! le grandiose échappa à ma dent,
Mais, fi de l’aimable et fi de la lie!
Et je hais toujours la femme jolie,
La rime assonante et l’ami prudent.

Tristan Corbière, un poeta poc valorat i gairebé desconegut fins que Paul Verlaine el va incloure a Les poètes maudits, i que va publicar un únic volum en vida –Les amours jaunes, de 1873-, també va fer servir la inversió estròfica completa, i amb elements tipogràfics no massa habituals fins al moment:

 LE CRAPAUD

 Un chant dans une nuit sans air... 
La lune plaque en métal clair 
Les découpures du vert sombre.

 ... Un chant ; comme un écho, tout vif 
Enterré, là, sous le massif... 
- Ca se tait : Viens, c’est là, dans l’ombre...

 - Un crapaud ! - Pourquoi cette peur, 
Près de moi, ton soldat fidèle ! 
Vois-le, poète tondu, sans aile, 
Rossignol de la boue... - Horreur ! –

… Il chante. – Horreur !! – Horreur pourquoi ?
Vois-tu pas son oeil de lumière…
Non : il s’en va, froid, sous sa pierre.
……………………………………………………………
Bonsoir – ce crapaud-là c’est moi.

Hi hagué, en aquells anys fructífers del simbolisme i el parnassianisme, d’altres fórmules d’inversió, especialment el sonet polar (sonnet polaire), que presenta els dos tercets entre els dos quartets: 14 = 4+3+3+4, és a dir = Q1 + T1 + T2 + Q2. Qui en va publicar per primer cop, el 1858, fou Joséphin Soulary. I, de nou, Baudelaire es va fer seva la nova proposta:

 L'AVERTISSEUR

 Tout homme digne de ce nom
 A dans le coeur un Serpent jaune,
 Installé comme sur un trône,
 Qui, s'il dit : "Je veux!" répond : "Non!"

 Plonge tes yeux dans les yeux fixes
 Des Satyresses ou des Nixes,
 La Dent dit : "Pense à ton devoir!"

 Fais des enfants, plante des arbres,
 Polis des vers, sculpte des marbres,
 La Dent dit : "Vivras-tu ce soir?"

 Quoi qu'il ébauche ou qu'il espère,
 L'homme ne vit pas un moment
 Sans subir l'avertissement
 De l'insupportable Vipère.

I, encara, dos altres, més minoritaris en el seu ús:

– el sonet alternat (sonnet alterné): amb alternança entre els quartets i els tercets: 14 = 4+3+4+3 i, encara menys habitual, per la dificultat de l’aïllament de la rima solitària del primer tercet: 14 = 3+4+3+4;

– el sonet polar invertit: molt escadusser, que presenta els dos quartets entre els dos tercets: 14 = 3+4+4+3.

I com a curiositat final -curiositat perquè és una teoria que no acaba de convènce’m: diversos crítics han relacionat la relativa dedicació de Verlaine al sonet invertit amb la seva condició d’homosexual. Pascal Durand (2008), per exemple:

Le poème inversé est-il un poème d’inverti, un hymne à l’inversion? Arroui (estudiós francès de l’obra de Verlaine) tient que l’allusion formelle à l’homosexualité, lieu commun de la critique verlainiene, est rendue caduque par le fait que le terme d’»inverti» ne fait son apparition dans la langue scientifique qu’en 1870 et celui d’»inversion» en 1889 chez Charcot. La remarque n’est pas intéressante, mais elle rend guère compte du fait que le sonnet inversé n’a pas en soi et par soi de rapport avec une figuration formelle de l’homosexualité (Brizeux, Baudelaire en usent pas y référer même implicitement), ni à reburs du fait que Verlaine pouvait fort se passer d’avoir à sa disposition les mots d’»inverti» ou d’»inversion» pour doter le renversement formel auquel il s’est risqué d’une telle dimension figurative.» (“Avatars de la forme sonnet au XIXe siècle” a Le sonnet contemporain. Retours au sonnet. Formules. Revue de creations formelle, 12. Paris. p. 267)