D’himnes i el 12-O

Posted on 14 Octubre 2011

0


(publicat a http://www.delcamp.cat/ el 13 d’octubre de 2011)

El 12-O és una data que acumula un munt de patronatges, tot ells relligats, d’una manera o altra, entre si: diada, a la vegada, de la Hispanidad, de la Raza, d’España i de la Guardia Civil, en aquest cas via Verge del Pilar. He llegit que, en la versió festa patronal del cos militar, se celebrà a Tarragona, com cada any, un acte solemne i oficial en el transcurs del qual s’interpretà l’himne de la Guardia Civil. I que, d’entre els càrrecs institucionals presents, Alejandro Fernández el cantà sabent-se la lletra de memòria mentre que Albert Vallvé ho va fer llegint-la d’un paper -que algun comandament, tot intuint sàviament la seva poca coneixença entre els assistents, havia fet repartir prèviament.

Els himnes són -amb les banderes- els símbols ideològics més evidents i fets servir com a tals. Tant que a la mateixa hora si fa no fa que Fernández i Vallvé cantaven a Tarragona un regidor de Masquefa atropellava -diuen que a voluntat- dos conciutadans seus per despenjar una bandera que ell mateix havia penjat. Anar on es canta un himne o no anar-hi, cantar-lo o no cantar-lo, saber-ne la lletra o no saber-la… no són fets inocus. Com no ho és penjar una bandera o una altra, o despenjar-les. Tots i cadascun tenen el seu significat. I, pel que he llegit de com va anar el 12-O a Tarragona, res de nou sota el sol -ni de cara, ni d’esquena, ni d’esquitllèvit.

Ara, no he pogut deixar de recordar un fet que, fa anys, va unir el 12-O amb un altre himne a Torredembarra. Quan encara el franquisme no havia mort físicament del tot, a l’església parroquial i per amenitzar la missa oficial de la diada del cos dit benemèrit, el mossèn va contactar amb un organista que no era l’habitual i li va demanar que, en el moment de la consagració eucarística, toqués l’”himne nacional”. Dit i fet: amb els guàrdies uniformats de festa grossa i en posició de ferms i el capellà aixecant l’òstia, l’organista va tocar “Els Segadors”. El mossèn -més preconciliar que post- va fer cara de del món s’acaba i no s’acaba bé, però els benemèrits, més enllà d’estranyar-se per la música, no es van inmutar: com que desconeixien un himne que encara era clandestí -i ningú els va passar cap paperet informatiu- devien pensar: “mira quina cançó de missa més estranya que fan servir”. La decisió de l’organista -ell de nació només en tenia una, i d’himne nacional també, i no eren ni la nació ni l’himne del sacerdot- tampoc no fou inòcua. I ben valenta.

(Nota per a no camptarragonins: Alberto Fernández és regidor del PP a Tarragona i Albert Vallvé ho és de CiU)

Etiquetat: