Un conte i una novel·la, a Frankfurt, fa quatre anys (Frankfurter Buchmesse, 2007)

Posted on 10 Octubre 2011

4


Aquest 9 d’octubre de 2011 ha fet quatre anys de la inauguració d’una edició de la Fira del Llibre de Frankfurt que, per a nosaltres, fou especial. La presència de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Frankfurter Buchmesse de 2007, més enllà de les ferragoses polèmiques mediàtiques prèvies –eixorques i interessades-, va significar l’oportunitat de donar una més gran visibilitat internacional a la literatura catalana, entesa en la seva màxima amplitud. Amplitud de gèneres –narrativa, poesia, teatre, assaig, pensament, guionatge, còmic…- i amplitud de representativitat de tots els seus territoris –de Fraga fins a Maó i de Salses  a Guardamar, literalment.

Les vendes i la bona crítica dels nostres autors i de les nostres autores amb obra traduïda, la participació als actes literaris que es van desenvolupar a Alemanya tot al llarg del 2007, l’assistència a la diversitat del programa artístic … van fer callar, finalment, les veus alienes –i alguna de pròpia- que auguraven un rotund fracàs, que afirmaven que la literatura catalana era de segona, que menystenien la nostra tradició i el nostre talent contemporani. La presència protagonista de la cultura catalana a Frankfurt era una magnífica oportunitat i la vàrem saber aprofitar. Entre tots, organitzadors, editors, autors, creadors…, la literatura catalana  va assolir  la visibilitat que li va permetre de presentar-se entre la resta de literatures en un pla de normalitat. S’hi poden retreure absències, s’hi poden introduir tots els matisos possibles… però va ser un èxit. I això que els preludis no havien estat massa optimistes. Debats, polèmiques, paranys, travetes, intromissions… Errors inicials d’explicació i de plantejament, la manca d’autoestima que ens defineix, la nostra inseguretat nacional, les limitacions consegüents a no tenir estructura estatal pròpia… havien generat una sensació col·lectiva que no ens en sortiríem, que podríem fracassar i que aquest hipotètic fracàs seria gairebé irreversible.

Els mals auguris, malgrat tot, no van ser profètics i la nostra presència com a cultura convidada a la Frankfurter Buchmesse –la primera sense Estat que ho era- va ser un èxit. I ho va ser ja el primer dia, aquell 9 d’octubre del 2007, quan a la tarda, Quim Monzó, va començar a explicar el seu conte hiperbòlic i irònic que obria la nostra presència a la Fira. L’extraordinari ressò  del discurs de  Monzó a la cerimònia inaugural de la Fira ––àgil, ben travat i literàriament magnífic, reeditat en diversos formats i utilitzat encara ara en campanyes publicitàries privades- va tenir molt a veure amb aquests dubtes, amb aquestes pors. I també pel que va significar d’aire fresc en el context del que s’espera d’un discurs d’aquestes característiques, perquè va trencar el ritual encarcarat de les cerimònies inaugurals –que és, precisament, el que preteníem, nosaltres que trencàvem el ritual de les cultures convidades. Per tot això va triomfar a Alemanya, davant el públic i la premsa internacional. Però, a casa nostra, el ressò que va obtenir, encara més contundent, va fer esclatar, com deia i ni que fos només per un dia, la nostra pròpia inseguretat. Després del discurs de Monzó i del descabdellament de la gala inaugural –el segon acte on se sentia la veu catalana a la Fira de Frankfurt 2007, dissenyat per Joan Ollé i retransmès en directe per Televisió de Catalunya-, el país va respirar tranquil: havíem fet el que havíem de fer, i ho havíem fet sense renúncies: explicant la nostra cultura completa, centrant l’atenció en la literatura escrita en llengua catalana –en la clàssica i en la més contemporània- i d’una manera desacomplexada, formal i amena a la vegada. Per dir-ho així: havíem quedat bé.

L’endemà dels actes inaugurals la centraleta telefònica de l’Institut Ramon Llull, a Barcelona, es va col·lapsar de trucades de gent que volia agrair la sensació de satisfacció, el sentiment d’orgull que havia sentit el dia anterior. D’orgull de pertinença a aquella cultura que s’havia passejat per la capital mundial del llibre –i l’europea de les finances,  tot sigui dit de pas- com qualsevol altra. I aquest va ser el mèrit d’aquell dia 9: recordar davant d’un públic internacional que la nostra cultura és com qualsevol altra, per molt que no ho sigui la nostra situació política. I la gent no trucava només per felicitar, sinó també per donar les gràcies. Un bon especialista en psicologia nacional o de masses –si n’hi ha- en podria fer una bona tesi.

No va caldre, però, a esperar a l’endemà. Ni tan sols als missatges de mòbil –i les trucades- que vàrem anar rebent els que érem a Frankfurt el dia de la inauguració. N’hi va haver prou amb la primera reacció positiva del públic que escoltava el discurs de Monzó. Amb la cara d’astorament del president de l’Associació alemanya d’Editors i Llibreters –els organitzadors de la Fira- quan va començar a veure que el públic de la cerimònia s’enganxava amb el que deia aquell escriptor català i ell s’ho estava perdent. Nosaltres havíem editat el discurs -en quatre llengües: català, alemany, anglès i castellà- i l’havíem lliurat a cadascuna de les persones que entrava al Centre de Convencions de la Fira. El públic de la gala, doncs, no només podia entendre el discurs de Monzó a través dels auriculars de traducció simultània, com havia succeït amb els discursos protocol·laris que l’havien precedit, sinó que també el podia anar llegint. Però, el president dels editors alemanys no havia demanat els auriculars, no tenia el text davant i veia com el públic aplaudia i reia. S’havia trencat la tradició: el discurs de l’escriptor que representava la cultura convidada –la catalana!- superava les expectatives. I, quan Monzó va acabar el seu conte i ja havia baixat de l’estrada i estava assegut a la primera fila, la gent continuava aplaudint. I el ministre de Finances alemany i l’alcaldessa de Frankfurt –que havien participat en l’acte i sí que duien posats d’entrada els auriculars- van demanar-li que s’aixequés i saludés el públic. Ho va fer tímidament, gairebé sense voler: es va posar dempeus i va aixecar una mà, ni que fos només uns segons. La nostra primera presència a la Fira –la primera veu pública d’un escriptor en llengua catalana- havia estat un èxit. I des del talent i la modernitat, sense prepotències. I tots vàrem respirar com a alleugerits.

Un alleugeriment que va anar transformant-se ràpidament en orgull. Per això, quan ens vàrem asseure, en un teatre del centre de la ciutat, el Schauspiel, al costat mateix de l’Òpera nova i davant d’un dels monuments més estúpidament plastificats i pretensiosos que es poden veure, dedicat a l’euro, i va començar el nostre espectacle inaugural, la poesia recitada, la prosa llegida, la dansa, la música, la cançó…., aquelles gairebé dues hores embotides de la nostra història –mil segles de llengua i vuit-cents anys de literatura- i de la nostra creativitat contemporània –del piano a les bombolles de sabó- van lliscar ben ràpides. No havíem de demanar ni permís ni perdó a ningú. Érem allí per mèrits propis. No havia estat senzill, però érem allí.

Hi érem succeint els convidats anteriors, des que el 1988 els organitzadors de la Fira es van treure de la màniga la figura del país convidat, barreja de centre d’atenció de les activitats culturals i d’encarregat de fornir l’esdeveniment d’espectacles i entreteniment. Érem on hi havia hagut Itàlia, França, Japó, Espanya, Mèxic, Flandes i Holanda, Brasil, Àustria, Irlanda, Portugal, Suïssa, Hongria, Polònia, Suècia, Lituània, Rússia, el món àrab, Corea i la Índia. On seria, el 2008, Turquia i, després, la Xina i Argentina. I, enguany, Islàndia. Érem, amb la nostra cultura, amb la nostra literatura, amb la nostra llengua, on gairebé només hi havia hagut estats. Així, estats que comparteixen una mateixa llengua –Brasil i Portugal- i, per tant, una mateixa expressió literària havien protagonitzat el convidat d’honor per separat. I, en algun cas, havia rebut l’“honor” un estat oficialment plurilingüe i que comparteix llengües i expressions literàries amb d’altres de veïns, com ara Suïssa. En només dues altres ocasions  l’“honor” de ser país convidat no havia recaigut en un estat, sinó en una expressió cultural definida per tenir una mateixa llengua comuna: Flandes i Holanda, el 1993; el món àrab, el 2004. I la cultura catalana, aquest 2007. Però, nosaltres hi érem representant una absoluta novetat: la literatura neerlandesa s’estén més enllà d’un estat, cert, però en té un, Holanda, que la considera com a pròpia; la literatura àrab abasta més d’un vintena d’estats, però en tots ells l’àrab és la llengua oficial. Nosaltres no, els territoris de parla catalana estan repartits en quatre estats, i només el més petit té la nostra llengua comuna com a oficial i pròpia. Érem, doncs, els primers convidats d’honor que representàvem allò que se’n diu una cultura sense Estat. Per això els organitzador de la Fira no deixaven de mostrar-se insegurs de la seva aposta, per això hi havia qui no ho acceptava i estava disposat a atacar-nos a la mínima que ens equivoquéssim, per això hi havia qui ens mirava amb atenció i amb una certa enveja…

Per això, també, el país patia: a veure si, una vegada que a Europa ens oferien un altaveu de gran ressonància, no ho aprofitaríem. Molta gent, a més, no acabava de saber ben bé què era això de la Fira del Llibre de Frankfurt, la seva complexitat. Sí que ho sabien els editors catalans que ja fa anys que hi són presents amb força. I ho sabien, també, els periodistes especialitzats que hi van cada edició, els escriptors que s’hi han mogut… però la majoria de la societat catalana no n’era realment conscient de la magnitud del repte, per molt que el debat publicat, que es perdia en d’altres consideracions, anés en augment: la Frankfurter Buchmesse és, indiscutiblement, la fira del llibre de més prestigi internacional i la que presenta més volum d’activitat industrial. Per damunt de tot, és una fira eminentment professional: més de 300.000 visitants, dels quals més de 180.000 acreditats com a professionals. Més de 7.000 expositors, de més de 100 estats, i uns 12.000 periodistes d’arreu del món desplaçats a Frankfurt per cobrir l’esdeveniment. La Frankfurter Buchmesse és, indiscutiblement, la fira del llibre de més renom internacional i la que presenta més volum d’activitat industrial. És la gran fira del sector. Un aparador el món. I la cultura catalana n’era –en va ser- el focus d’atenció aquell 2007.

La nostra literatura va ser present a Frankfurt, és clar, en els cinc dies justos que dura la Fira, tant en diversos espais del recinte firal com a la Literaturhaus, amb més de cent actes –entre lectures, debats i presentacions de novetats- i més de cent autors presents. I conformava el nexe central de l’exposició Cultura catalana, singular i universal, al Fòrum de la Fira. Però també ho va ser en diversos moments del programa artístic, els més de seixanta espectacles que es realitzaren arreu de la ciutat i la quinzena d’exposicions que s’hi organitzaren. I no només a Frankfurt. Poetes, narradors, autors teatrals, assagistes, professors, especialistes… havien dut la nostra literatura i la nostra cultura a Munic, Berlín, Lepizig, Hamburg, Tübingen, Stuttgart, Bremen, Essen, Freiburg, Heidelberg, Würzburg, Mülheim, Kiel, Bonn, Colònia, Hannover, Dresden i alguna desena de ciutats més… El més significatiu, però, foren els llibres publicats a Alemanya mateix aquell 2007. Fins als dies de la Fira s’havien publicat una vuitantena de llibres que tenien com a motiu la cultura catalana, la seva literatura i els seus diversos territoris, des de guies, assaigs polítics, volums històrics o llibres sobre artistes catalanes fins a traduccions d’obres de creació escrites originalment en la nostra llengua. Entre març i octubre del 2007, s’havien editat, concretament, 52 obres de literatura traduïdes del català a l’alemany, que inclouen tres antologies i cinc reedicions. Una xifra que multiplicava per més de dos les que s’havien editat en el conjunt dels cinc anys anteriors. Un èxit evident, doncs, i superior al que havien assolit força de les cultures convidades amb anterioritat.

No cal dir que els autors vius que tenien obra nova a les llibreries alemanyes –i, en conseqüència, a la Fira- van ser els més sol·licitats al llarg del 2007, i els que protagonitzaren molts dels actes de l’extens programa. Maria Barbal, Carles Batlle, Jaume Cabré, Maite Carranza, Josep Maria Fonalleras, Manel Forcano, Quim Monzó, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Carles Porta i Carme Riera van visitar diverses ciutats alemanyes, convidats per les seves editorials. Maria Barbal havia venut, entre març i setembre, més de 50.000 exemplars de la traducció de Pedra de tartera, entrant als primers llocs de les llistes de vendes a partir, a més, d’una editorial modesta. Jaume Cabré, Maite Carranza, Quim Monzó, Carles Porta i Albert Sánchez-Piñol també havien assolit uns alts índexs de venda, que van augmentar notablement a partir dels dies de la Fira.

Havíem quedat molt bé el dia de la inauguració. Havíem fet un extens programa previ. Teníem un programa d’actes culturals i lúdics travat els dies de la Fira, dins i fora, a la ciutat. S’havien publicat força llibres, i amb un notable ressò. Però, per a fer el ple, ens faltava, l’èxit de crítica i vendes que havien assolit, amb algun títol, alguns dels convidats en edicions anteriors –no pas tots. I això –arribar als sis dígits en la venda d’un llibre concret- no deixava de ser difícil, perquè no és programable. Teníem molts bons llibres en el mercat alemany aquell 2007, però… I vàrem veure que això també ho tindríem: la traducció de Les veus del Panamo, l’excel·lent novel·la de Jaume Cabré traduïda per una de les editorials alemanyes més potents, va ser el llibre recomanat, els dies de la Fira, per l’exministre Fischer: aquest popular polític verd sol recomanar en cada edició un llibre, que augmenta, a partir d’aquell moment, la seva venda de manera immediata. Això ja és una mena tradició a la Fira, i ben poques vegades Fischer recomana un llibre d’un autor del país convidat -sí que ho havia fet el 1991, amb Espanya de convidada, amb Ruiz Zafón.

Una de les feines que em va tocar de fer aquells dies va ser la de rebre les visites institucionals més significatives i acompanyar-los en la seva passejada per la part catalana de la Fira –establerta en diversos pavellons-, especialment a l’exposició central. Dos casos prou rellevants em van deixar clar que l’efecte Fischer seria multiplicador. Primer un ministre alemany, exalcalde de Leipzig. El director de la Fira em va dir allò de “vigila amb aquest, que és un pes pesant del govern”. Després d’uns minuts, el ministre em va demanar que li recomanés alguns llibres d’autor català. “El de Cabré no cal, que ja vaig escoltar Fischer, l’he comprat i el tinc a la tauleta de nit”. I, l’endemà, em van avisar de l’arribada d’una princesa tailandesa, encara amb més histèria per part del protocol. La visita va ser realment sucosa, però, pel que ens interessa ara, a banda d’una entrada triomfal demanant, directament, per veure “l’incunable del Tirant lo Blanc que m’han dit que tenen vostès aquí”, la princesa em va dir el mateix que el ministre –tret del detall de la tauleta de nit. Era l’evidència de la consolidació de l’èxit que tindria Les veus…, uns 500.000 exemplars venuts en alemany en diversos formats. Gràcies, evidentment, a l’excel·lència de la novel·la i al bon treball de l’editorial alemanya. I gràcies, també, al ressò de la Fira.

Jaume Cabré i Quim Monzó, precisament, van ser els protagonistes del fet que segurament exemplifica més la visibilitat de la literatura catalana a Frankfurt: la seva presència a Das Blaue Sofa, un espai d’entrevistes a autors, de gran prestigi a la Fira, organitzat per una editorial alemanya -Der Club, corresponent al Cercle de Lectors català, però amb una implantació també a través d’una xarxa pròpia de llibreries−, un diari –Süddentsche Zeitung− i una televisió −2DF, la segona cadena pública, amb el seu programa especialitzat i de notable audiència “Aspekte”−, que té una repercussió assegurada a la premsa i en el públic. Els entrevistats són escriptors alemanys i poques vegades estrangers. Mai un escriptor català no havia aconseguit de ser-hi convidat i aquest 2007 Cabré i Monzó foren dels pocs no alemanys a passar pel desitjat sofà blau, i amb una notable expectació.

Tot això ens va donar una visibilitat de primera magnitud, que ens va permetre d’explicar la nostra creació literària i el nostre talent artístic, però també donar a conèixer les nostres propostes de convivència lingüística o els nostres plantejaments de construcció d’una Europa coneixedora i receptiva de la diversitat cultural i promotora de totes les cultures, amb estat propi o sense. Amb la conseqüència d’un altre èxit: la representació institucional –del màxim nivell possible- de tots els territoris de parla catalana. A Frankfurt hi van ser presents el president de la Generalitat de Catalunya, el seu vicepresident i d’altres membres del Govern, a més del president del Parlament; el president de les Illes Balears i altres membres del seu Govern, a més de la presidenta del Parlament; el ministre de Cultura i d’altres alts càrrecs d’Andorra; el primer tinent d’alcalde de Perpinyà; l’alcalde de l’Alguer; els alcaldes de Gandia, Morella i Sueca; els alcaldes de Beseit i Calaceit i d’altres alcaldes catalans, com els de Lleida, Amposta, Tarragona, Valls o Vilafranca. I aquest fet, que va passar desapercebut per a la majoria de la premsa del nostre país, va significar una fita històrica: per primera vegada assumien la representació internacional de la nostra cultura institucions públiques de tots i cadascun dels seus territoris. I ho feien sense subterfugis. Assumien la representació de la “cultura catalana”. Aquest va ser un altre èxit de Frankfurt. Un èxit intern, sens dubte, però amb repercussió externa. Mesos abans de la Fira, a Frankfurt mateix, vàrem presentar en una multitudinària i expectant conferència de premsa el nostre programa definitiu. En un moment o altre, hi van intervenir representants dels governs d’Andorra i les Balears i dels ajuntaments de Perpìnyà, l’Alguer i Morella. Acabat l’acte, el director de la Fira –que no acabava de tenir-les totes- em va etzibar: “i jo em pensava que no, però és veritat el que dieu: hi ha gent que no és catalana i parla en català”. Vaig recordar el Qüestió de noms del Joan Fuster, vaig somriure i vaig pensar “mira, un altre pas, petit, però endavant”.

Nota. Podeu trobar el discurs de Quim Monzó a:

– text: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/discursinaugural.pdf

– video: http://www.youtube.com/watch?v=YT-HTkUwO-M