Els primers sonets catalans

Posted on 26 Setembre 2011

1


El sonet va aparèixer -com a forma poètica específica- en la Sícilia del segle XIII i força aviat va fer el salt a la Itàlia continental, però no fou fins el segle XV que va arribar a d’altres cultures, tot i que, encara, molt escadusserament. Així, les úniques mostres del sonet fora d’Itàlia, en aquella centúria, les tenim, en castellà, en l’obra del Marqués de Santillana i, en català, en la de Pere Torroella. D’aquest cavaller empordanès, que produí entre 1436 i 1489, en conservem trenta poesies en català i vint-i-quatre en castellà. Robert Archer, a la “Introducció” de l’Obra completa de Torroella (editada el 2004), ens el presenta així: fou un cavaller que va participar activament en campanyes militars durant una gran part de la seva vida, un cortesà que va merèixer la confiança i gratitud dels prínceps que servia i la lloança dels seus contemporanis, i que era, en la mesura que ho eren els homes del seu contorn, un lletraferit.” (p. VII)

Era el menor de tres germans -Bernat, Lluís i ell mateix-, fills del cavaller Bernat Torroella, que tenia la casa pairal a la Bisbal i diverses possessions a l’Empordà i les Gavarres. Bona part de l’economia familiar dels Torroella se sostenia en el comerç marítim, i en menor mesura en l’arrendament de terres. L’hereu era en Lluís, que va fer-se càrrec del vaixell, la principal font d’ingressos, i dugué a terme operacions comercials al servei del Magnànim. Bernat, l’altre germà, havia fet carrera eclesiàstica i havia aconseguit un càrrec d’influència, abat de Sant Feliu de Guíxols, des del qual va mantenir molt bones relacions amb la casa reial. Pere, que era el petit –i, que, seguint els costums de l’època, havia de marxar de la casa pairal i dedicar-se a la vida militar-, devia néixer al voltant de 1420. Va morir prop de 1492.

Torroella, que ha passat a la història maleïda de la literatura pel seu misogin text “coplas del maldezir de mugeres”, del qual es va retractar diverses vegades i que cal emmarcar en la tradició dels maldits catalans, era un cavaller culte i cortesà, que va fer carrera en una de les corts més influents de l’època, la de Navarra. La cort de Joan d’Aragó, rei de Navarra i lloctinent d’Alfons el Magnànim a Aragó i València, era, en aquells anys, un focus cultural important.

Robert Archer, en un altre treball (publicat, el 2006, a Hispanic Research Journal, vol. 7, núm 4), insisteix en la importància de la seva estada a la cort de Navarra:

La obra conservada de Torroella, Torrella o Torrellas, cuyo nombre de pila muestra una variedad semejante (Pere, Pedro, Pero), se distingue de la mayoría de sus contemporáneos de la primera mitad y mediados del siglo XV por tres características: por estar escrita, casi en igual proporción, en dos lenguas, el catalán y el castellano; por la variedad de géneros que emplea; y por la importancia de algunas de sus obras en prosa (…). El bilingüismo de sus obras responde a su trayectoria personal que lo llevó desde su nativa Cataluña a la corte de Navarra, y más tarde a la napolitana del Magnánimo.” (p. 292).

Torroella no serà, només, bilingüe, sinó que podríem dir que pertany a dues tradicions literàries ben diferents: en català escriu seguint la tradició ausiasmarquiana i la seva forma mètrica de cançó, mentre que en castellà ho fa seguint les pautes de la poesia d’aquella tradició. Dels quaranta-sis poemes que li són atribuïts sense discussió i dels onze que se li atribueixen amb una certa seguretat, són en català vint-i-un de complets i atribuïts sense ambigüitat i vuit d’ incomplets o amb dubtes d’atribució. En aquests poemes, la cançó ausiasmarquiana hi és majoritària, és a dir, cobles de decasíl·labs amb tornada, tot i que també té alguna cançó de cobles de decasíl·labs i tetrasíl·labs, cobles d’heptasíl·labs, trístics octosil·làbics i dístics també octosil·làbics. I un sonet.

El Pere Torroella interessat a conrear la varietat formal i mètrica, atret pel coneixement de diverses tradicions literàries, aventurer vital i cultural, utilitza la llengua catalana per compondre el seu únic sonet. Serà l’únic sonet en català conegut del segle XV -no n’hi haurà més fins a la segona meitat del XVI- i farà que la literatura catalana sigui l’única, amb la castellana, que adopti la nova forma en el segle XV, avançant-se en força anys a les literatures francesa, portuguesa i anglesa. És possible que Torroella ja conegués els intents coetanis de Íñigo López de Mendoza, marqués de Santillana, als seus Sonetos fechos al itálico modo, datables entre 1438 i 1456, però el cert és que el seu sonet, amb rimes sicilianes irregulars, és ple de jocs lingüístics i eufònics:

Pus no desment ignorança l’entendre,
pus entenent percebeu coneixença;
pus coneixent, veniu lo ver compendre;
pus comprenent, sentiu ma benvolença

que benvolent jamés prova defensa,
que defenent ofenses vostra honor,
que d’honrament nos fos causa major,
que majorment guordeu vostra fallença,

qual falliment bé de tants béns me nega?
qual negament mostra tal fermetat?
qual fermetat lliga tant pietat?

Piedosament mos enuigs no desplega,
desplegament per tants juís aprovat,
probablement mèrits d’amor replega.

Hi trobem contundents anàfores inicials a cadascun dels quartets (“pus” i “que”) i al primer tercet (“qual”). Un evident, reiterat i constant joc gramatical que relliga lèxicament cada vers amb el següent, entre la darrera paraula d’un i la primera de l’altre, que pertanyen al mateix lexema: “entendre”/”entenent”, “coneixença”/”coneixent”… La combinació de rima és clarament siciliana en el primer quartet (ABAB), però ben irregular, o inusual, en la resta d’estrofes (BCCB DEE DED), amb una característica que la fa absolutament inhabitual en la lírica italiana coetània: té tres rimes als quartets –i el segon és de rima creuada mentre que el primer ho és d’encadenada.

Si coneixia els sonets del marqués de Santillana, Torroella no els imita ni en alguns dels aspectes que acabem de veure ni el metre: tot i que ni Torroella ni Santillana treballen amb la separació retòrica, sintàctica i semàntica de quartets i tercets del petrarquisme, els decasíl·labs de Torroella apareixen tots dividits en dos hemistiquis i cesura a la quarta síl·laba, d’acord amb la tradició trobadoresca i catalana, i no adopten, per tant, el ritme italià dels del marqués. No és, en conseqüència, un sonet petrarquista, és, més aviat, un sonet d’arrel siciliana transformat per Torroella, en el qual els aspectes retòrics i lingüístics, el seu ordre i la seva simetria, estan per damunt dels més purament mètrics. Malgrat tot –i l’indubtable honor de ser l’introductor del sonet a la nostra poesia-, Torroella va acabar tenint més nom com a escriptor en castellà –i això, potser, és més mèrit d’una historiografia espanyola menys perepunyetes que la catalana.

Torroella, però, no és l’únic escriptor català –o resident a les terres de parla catalana- del segle XV que va fer sonets, però tots els altres, immediatament posteriors a ell, els van escriure en italià. Per motius ben diferents -per l’atracció de la lírica italiana coetània en plena batalla renaixentista de les llengües, pel seu naixement o per la seva residència-, el cert és que tots ells van triar l’italià per escriure els seus sonets:

  • Narcís Vinyoles (1440-1516), un autor fonamentalment en llengua catalana, que va publicar cinc sonets en italià al volum conegut com Trobes en lahors de la Verge Maria, publicat a València el 1474.

  • Bartomeu Gentil, que residia Valencià però era italià de naixement, que va donar a conèixer divuit sonets italians al Cancionero general d’Hernando del Castillo, en l’edició de 1514

  • Benet Garret, Il Cariteo, un barceloní, nascut vers 1450, que visqué a Nàpols, on morí el 1514, i s’integrà absolutament en el seu món literari: publicà un nombre considerable de sonets en italià de la Toscana. El seu cançoner petrarquista l’Endimione conté dos-cents catorze sonets, vint cançons, quatre sextines i cinc balades. També usà ocasionalment el castellà.

A diferència de Torroella, Narcís Vinyoles sí que ja és petrarquista –tant en la combinació de rimes com en el nexe subordinatiu a l’inici del primer tercet:

EN LLENGUA TOSCANA  EN LLAOR DE LA VERGE MARIA

Dilecta de Dio, obediente ancella,
il Re superno tanto innamorasti,
ch’e tuoi pensieri et acti d’amor casti
a Lui piacendo xuxò tua mamella.

Da te processe, merediana stella,
il Verbo divino che en carne presentasti;
fructo di vita in mezzo’l verno dasti.
Per te la Chiesa canta: Ave, o maris stella.

Ma tu che sieddi sul carro triumphale,
Virgine pura, eterna, sacra e alma,
victoriosa insegna di paradiso,

et nella dextra porti aurea palma,
al mio desir, che sta apprendo l’ale,
porgi la mano con amoroso riso.

Benet Garret, que encara és més canònic en la rima dels tercets –fa servir la combinació majoritària en el petrarquisme: CDC DCD- utilitzà un italià més acurat, més literari. Ho veiem en aquest sonet dedicat a “Ferrante I” de Nàpols:

Ad quanto un cor gentile ama e desia
le mie esperanze e voglie hor son si pronte,
ch’io spero anchor di lauro ornar la fronte
nel dolce luogo dove io nacqui pria.

Primo sarò, che’n l’alta patria mia
condurò d’Aganippe il vivo fronte,
venerando di Giove il sacro monte,
se morte dal pensier non mi disvia.

E’n su la riva del purpureo fiume
io vo’ constituire un aureo templo,
in memoria del mio celeste lume.

Et tu, Aragonesio sol, ch’or io contemplo,
sarai del primo altare il primo nume,
ché de divinità sei primo exemplo.

Malgrat la seva italianització literària, Garret mai no es va deslligar de la seva barcelonitat: diversos crítics han assenyalat que el poema parla de Montjuïc (“di Giove il sacro monte”) i del Llobregat (“purpureo fiume”).

(NOTA: Pel que fa al seu nom, els cançoners dels segles XV i XVI presenten diverses vacil.lacions lèxiques i ortogràfiques: Mossèn Pere Torroella; Pere Torrella; Pedro Torrellas; Pero Torrellas; Pedro Torrella; Mossèn Pero Torrelles, catalán…)