Un laberint amb pentacròstic i instruccions d’ús. El sonet dialogat del Rector

Posted on 6 Setembre 2011

2


Diuen que el Barroc és artifici, i això és cert en molts sentits. I encara més en la retòrica poètica, on l’artifici barroc va arribar a traspassar l’estadi del vers com a oralitat o com a impressió en paper. Hi ha un sonet de Francesc Vicent Garcia, el nostre Rector de Vallfogona, que n’és el paradigma:

EN FORMA DE LABERINT0 (1)

CRIST
Tanta temor, Teresa, tanta pena,
entre excessives glòries i alegries!
Repara, i mira, que agraviar podries
esta esperança de ma llum serena.

Sossega, esposa casta, i asserena
aqueixa pena, que han bastat les mies
dar durador descans de infinits dies
en les eternes sales, per estrena.

TERESA
Ja la intricada i fosca nit inica
en bellesa de glòria veig se’m muda.
Sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa, 

vostra esclava, ab un clau se vivifica, 
segura, espòs, que sou vós en sa ajuda,
torre, glòria, descans i fortalesa.

Els versos són decasíl·labs femenins que mantenen l’exigència petrarquista de tenir només dues rimes en els quartets, consonants i creuades. Els tercets en tenen tres de rimes, consonants i dissolutes. Els decasíl·labs tenen un accent majoritari -no constant- a la quarta i a la sisena síl·labes. Són, per tant, decasíl·labs a la italiana. Els processos de sil·labació (elisions, sinalefes i sinèresis) hi són abundants i molt interessants. Hi ha d’altres elements, mètrics i no mètrics, que influencien en la versificació –com el·lipsis o al·literacions-, però segur que allò que més haurà atret l’atenció del lector és la presència, fora del sonet estricte, de “Crist” i “Teresa”, dos noms que cal entendre com una mena d’acotació teatral, la plasmació dels dos personatges –Jesucrist i Teresa de Jesús- que dialoguen a través del sonet. L’un, en els quartets; l’altra, en els tercets. És el que en l’estilnovisme -l’imponent escola italiana prerenaixentista- s’anomenava sonet dialogat. Clar que alguns lectors potser s’hauran adonat, també, d’una altra cosa: el sonet l’hem reproduït com solen fer-ho les edicions contemporànies, però també el podem donar com ho feien la majoria de les antigues (2):

Tanta temor, Teresa, tanta pena, 
Entre excessives glòries i alegries! 
Repara, i mira, que agraviar podries 
Esta esperança de ma llum serena. 
Sossega, esposa casta, i asserena 
Aqueixa pena, que han bastat les mies
 

Dar durador descans de infinits dies 
En les eternes sales, per estrena.
 

Ja la intricada i fosca nit inica 
En bellesa de glòria veig se’m muda.
Sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa, 
Vostra esclava, ab un clau se vivifica, 
Segura, espòs, que sou vós en sa ajuda,  

TorrE, glòRia, dEscanS i fortalesA.

S

i agafem la primera lletra de tots els versos –tret del darrer-, podem llegir verticalment i de manera clara “Teresa de Jesús”. És a dir, un acròstic. Un acròstic que lliga amb la divisió estròfica petrarquista del sonet i, també, amb la seva acotació dialogada. “Teresa de” ve conformat per la primera lletra dels versos dels dos quartets –que corresponen al diàleg de Jesucrist-, mentre que “Jesús” ho és per la primera lletra dels versos dels dos tercets –que corresponen al de Teresa.

El joc amb èstics –la possibilitat de lectures diferents, en un text, de l’horitzontal contínua- ja havia aparegut en l’època clàssica, però el Barroc, com hem vist, el va utilitzar sovint. L’acròstic no és, però, l’únic èstic possible (3), per molt que sigui el més usual i el més evident. De fet, podem trobar-nos amb tots aquests èstics diferents: acròstic (lectura vertical, de dalt a baix o de baix a dalt, mitjançant les primeres lletres de cada vers), mesòstic (mitjançant lletres centrals), teleòstic (mitjançant les lletres finals), catadiagonòstic (lectura diagonal descendent) i anadiagonòstic (lectura diagonal ascendent). Déu n’hi do: aquest sonet de Garcia té –en els tretze primers versos- 1 acròstic, 5 mesòstics i 10 catadiagonòstics i, encara, en el darrer, un èstic intern horitzontal, semblant al que en retòrica llatina es coneixia com a vers proteu (4):

Tan Ta  Temor,  Teresa,  Tan Ta pena, 
Entre  Exc  Essiv  Es glòriEs i alEgries!
Repa  Ra, i miRa, que agRavia  R podRies
Esta  Esp  Erança dE ma llum sE  rEna.  S
os  Sega, eSpo  Sa caSta, i asSerena
Aqueix A penA, que hAn bAst  At les mies
Dar  Dura Dor Descans De infinits Dies
En les Etern Es salEs, per Estr Ena. 
Ja la Intr Icada I fosca nIt inIca
En b E llEsa dE glòria vEig sE’m muda.
Sou,  Sen S dubte, Senyor, Sol de TereSa,
Vostra esclaVa, ab Un claU se Vi Vifica
Segura, eS S, que Sou vóS en Sa ajuda,

TorrE, glòRia, dEscanS i fortalesA.

Setze maneres distintes de llegir “Teresa de Jesús” –tenint en compte que Francesc Vicent Garcia s’aprofita de l’ambivalència llatina de la lectura de i/j, així com també de u/v-, a més de la “Teresa” –de lectura tradicional- del primer vers i de la saltejada del darrer. Potser a algun lector li costarà de trobar els catadiagonòstics. En tot cas, aquí tenim el primer:

Tan ta temor, Teresa, tan ta pena, 
entre Exc essiv es glòries i alegries! 
repa ra, i miRa, que agravia r podries 
esta esp erança dE ma llum se rena. 
Sos sega, espo sa caSta, i asserena 
a queix a pena, que han bast At les mies
dar dura dor descans De infinits dies 
en les etern es salEs, per estr ena. J
a la intr Icada i fosca nit inica 
en bE llesa de glòria veig se’m muda. 
Sou, sen s dubte, senyor, sol de Teresa, 
vostra esclaVa, ab un clau se vi vifica 
segura, es S, que sou vós en sa ajuda, 

torre, glòria, descans i fortalesa.

Cal tenir en compte, per poder trobar tots deu, que de la primera t només en surt un, però que de la segona, tercera, quarta i cinquena en surten dos –un a la dreta i l’altre a l’esquerra. De la darrera t en surt, finalment, també només un. La complexitat que ve obligada per tots aquests èstics explica les el·lipsis i les al·literacions que he esmentat abans, així com la vacil·lació accentual dels decasíl·labs i la gran quantitat d’hipèrbatons –un a cada frase. Trobem elidits alguns nexes de relació sintagmàtica: “han bastat les mies (per) dar durador descans”, “en bellesa de glòria veig (que) se’m muda” i “vostra esclava, (que) ab un clau se vivifica”. Trobem, també, tretze al·literacions clares: una per cada vers amb èstics verticals i diagonals. De la t al primer vers, de la e al segon… Hi ha, també, diversos encavalcaments, per molt que cap d’ells sigui massa fort. De fet, tots aquests constituents se subordinen al joc amb èstics, com les unitats mètriques del sonet. Els èstics són, doncs, l’element conformant de la versificació.

En la retòrica clàssica –i també renaixentista i barroca-, aquests poemes, en els quals hi figuren diversos tipus d’èstics, són coneguts com a pentacròstics, i permeten diversos graus de complexitat, fins arribar a la màxima possible, el que es coneix com a pentacròstic total: totes i cadascuna de les lletres de totes i cadascuna de les paraules de tots i cadascun dels versos entren en el joc de la cmobinació i formen part d’algun èstic, si més no. El sonet de Garcia, doncs, és un pentacròstic prou elaborat, però de manera, diguem-ne, moderada. Arribats aquí, amb tot, algun lector espavilat encara estarà rumiant que els catadiagonòstics no li acaben de quadrar. Els hem definit com a lectures diagonals descendents i els que hem assenyalat en el poema, més que diagonals, són en ziga-zaga. Cert. El mateix Francesc Vicent Garcia, però, ens va donar la solució, en un altre poema, que és una mena de manual d’instruccions d’ús del primer:

 Que és torre el nom del Senyor,
diu un profeta sagrat,
i est laberinto intrincat
és una torre, lector.
 En la qual, si pujaràs,
davallant a plom la vista,
per obliqua i recta llista
de qui és Teresa veuràs.
 Que en èxtasis elevada,
i de salvar-se dubtosa,
per via miraculosa
de Cristo és aconsolada.
 No et receles de pujar,
pus qui davallar-ne vol
escala de caragol,
i dreta la pot trobar.
 Emperò si acàs te canses
dintre la torre mira,
trobaràs una cadira
en què, si et canses, descanses.
 Perquè al que no fuig el cos,
d’emplear-se en esta empresa,
és torre de fortalesa
i cadira de repòs.

Aquesta composició –sis quartets de versos decasíl·labs de rima consonant creuada i alternada- ens dóna les claus definitives per a la correcta lectura del sonet: els catadiagonòstics es poden llegir pròpiament disposant el poema en un prisma hexagonal –una torre- que permet llegir el nom de Teresa de manera obliqua, resseguint una mena d’escala de caragol. Així, cadascuna de les sis arestes del prisma coincideix amb la inscripció vertical de l’acròstic i els mesòstics i permet una real lectura en diagonal descendent dels catadiagonòstics, des del capdamunt. La torre és, doncs, un prisma, bidimensional, i, la cadira, l’últim vers, la base de la torre.

Aquest sonet laberíntic i pentacròstic el va presentar el rector de Vallfogona a les festes celebrades a Barcelona amb motiu de la beatificació de Teresa de Jesús el 1614, que coneixem per la Relación de la solemnidad con que se ha celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la beatificación de la Madre S. Teresa de Jesús…, redactada per Josep Dalmau i publicada el 1615. Josep Romeu (1991b), Poesia en el context cultural del segle XVI al XVIII ens en dóna notícia:Durant les festes de 1614 (…) havien estat redactades poesies de molt diversos gèneres en llatí, castellà i català en honor de Teresa de Jesús, les quals hom havia fixat als domassos que decoraven l’església de Sant Josep. Les peces catalanes d’aquesta mena copiades per Josep Dalmau són sis: un Soneto ab labyrinto, “Tanta temor, Teresa, tana pena”; una declaració de l’ornamentació amb què aquest laberint fou exposat al públic, “Que és torre el nom del Señor”, en sis quartetes”

Si el lector vol arrodonir l’artifici pot imprimir el sonet en la disposició tipogràfica que permet llegir tots els èstics –amb la mateixa distància entre cadascuna les t del primer vers- i munteu la torre, com si fos un entreteniment manual, passant de l’àmbit unidimensional del paper al bidimensional del muntatge. Aleshores, podrà llegir el sonet tal com ens proposa el “manual d’instruccions”. Jo ho he fet, i me n’he sortit. Com apunta Màrius Serra a Verbàlia (2010): “Segons aquestes indicacions la disposició idònia del poema seria un prisma hexagonal —la torre— que permetria la lectura de tots els acròstics. La cadira esmentada podria formar-se amb l’hipograma teresià de l’últim vers. Talment un plagista a l’avançada d’Antoni Tàpies i la cadira que corona la seva Fundació al carrer d’Aragó de Barcelona.”

De fet, el volum que recull les obres presentades a la solemnidad adverteix que “el soneto que se sigue, estava en forma de laberinto repartido por una figura de una torre, y una silla formando con las letras versales grandes, por todos los miembros de las dos figuras, el nombre de la Santa y por no aver escudo a proposito, no pudo ponerse en la propia forma en este libro. Pero va declarado el intento en las quartillas que se pondran despues del Soneto.”

El sonet, doncs, fou escrit per Francesc Vicent Garcia sabent que seria penjat en un domàs de l’església de sant Josep. Sabent, per tant, que havia de tenir un efecte visual i que seria imprès –o, millor, cal·ligrafiat- en gran, tot i que, finalment, hi hagué problemes de caire logístic. El laberint permetia això i més, i les instruccions d’ús ho deixaven ben clar. Artifici absolut, doncs. Per això no ens ha d’estranyar, tampoc, que, en aquells domassos, es pengés també la primera sextina coneguda en català. Cadires, torres i daus.

(Per a més material sobre el sonet del rector podeu veure la meva presentació http://www.slideshare.net/JosepBargallo/els-sonets-de-francesc-vicent-garcia-el-rector-de-vallfogona-propostes-didctiques)

rector

Notes:

  1. Aquest és el títol més habitualment donat per a aquest sonet, tot i que en la seva primera edició duia el de “Soneto ab labyrinto” (Relación de la solemnidad con que se ha celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la beatificación de la Madre S. Teresa de Jesús.., Barcelona, 1615, p. 46).

  2. La manera d’imprimir aquest sonet ha estat molt diversa. Així, a l’esmentat volum Relación de la solemnidad…, de 1615, que fou on es publicà per primera vegada –i sense fer-ne constar l’autor-, es maquetà amb les lletres de l’acròstic en cos més gran, negra i en el mateix sentit que la resta del text. En els versos, se situaren els espais interns necessaris perquè els èstcis diversos es poguessin llegir amb claretat i es posà amb majúscules les lletres de l’èstic horitzontal del darrer vers, marcant amb ratlles el sentit de cada lectura, la qual cosa aconseguia una imatge enreixada superposada al sonet mateix:

     

    En edicions posterios, s’alterà aquest porcediment tipogràfic. Així, a L’Armonia del Parnàs, l’edició dels poemes del Rector realitzada per l’Acadèmia dels Desconfiats el 1703, les lletres dels èstics se situen en un sentit diveers al de la resta de lletres del sonet –amb les de l’acròstic també en cos més gran- i no es marquen tan clarament les diverses possibilitats de lectura:


              (Reproduccions extretes de: http://piscolabislibrorum.blogspot.com/2010/11/paraules-en-llibertat-catalunya-i.html)

  1. Tot i que mantinc la tradició més preceptiva de donar un nom distint a cada tipus d’èstic, n’hi ha que prefereixen d’anomenar-los tots acròstics i qualificar els que no són incials: acròstic diagonal, acròstic final, acròstic intern…

  2. De fet, el vers proteu estricte és aquell en el qual l’èstic és format per la primera lletra de cada paraula, que no és ben bé el cas del darrer vers d’aquest sonet de Garcia.