#joconfesso: la Colometa, personatge universal

Posted on 2 Setembre 2011

0


Arran de la publicació de la nova novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, l’escriptora i periodista Eva Piquer -agitadora 2.0 a batzegades- ha fet una crida a participar en el hashtag de twitter #joconfesso sobre experiències pròpies relacionades amb la literatura catalana -que, com sempre passa, i aquesta és una de les millors qualitats del mitjà, ha anat evolucionant cap a viaranys diversos i distints.

El primer que se m’ha acudit -el primer #joconfesso que he piulat- tenia a veure amb La plaça del Diamant. Per ser més exactes, amb la Colometa, un personatge d’un temps i d’un país que és, a la vegada, universal i atemporal. Al voltant del centenari Rodoreda, des de l’Institut Ramon Llull es van organitzar lectures dramatitzades d’obres de Mercè Rodreda: tot al llarg del 2008 i encara el 2009, diverses actrius –i alguns actors- van donar veu, dalt d’escenaris i en la llengua pròpia de cada país, als personatges rodoredians. A Madrid i a Guanajuato -Mèxic-, Ana Belén va ser la Colometa d’un monòleg intens, com Antje De Boeck ho va ser a Brusel.les  i Jessica Lange a Nova York. A Madrid, també, Sílvia Bel i Karra Elejalde van fer una lectura de La muerte y la primavera i, en una altra ocasió, Vicky Peña va llegir-hi sonets de Rodoreda -que va repetir a Bogotá. A Vigo i a Santiago de Compostel.la, Luis Tosar i Iolanda Muíños protagonitzaren una altra lectura d’A Praza do Diamante. Diversos fragments de les seves obres van ser llegits per Brigitte Barilley i Didier Ruiz a París i per la mateixa Barilley a Bordeus i un altre cop a París. I també a la capital francesa, Anne Alvaro i François Marthouret van llegir textos de Le mort et le printemps i Tant en tant de guerre…

No vaig poder -evidentment- escoltar totes aquestes veus, però sí que vaig tenir el plaer de sentir-ne algunes: la força de la Colometa de De Boeck, que ja havia dut als escenaris holandesos, amb èxit, anys enrera; i l’emotiva d’Ana Belén, a Guanajuato. L’experiència era difícl: no només es tractava d’una obra i d’una escriptora desconeguda per al públic de l’antic Estat miner mexicà -aquell país és, oficialment, els Estados Unidos de México-, sinó que Ana Belén, molt coneguda allí com a cantant, no ho és com a actriu. I encara més: si la majoria de les lectures dramatitzades anteriors s’havien fet en espais acollidors i en un context habituat a aquest tipus de representació, a Guanajuato es feia al Teatre Juárez -el gran teatre de la ciutat, la capital que dóna nom a l’Estat- i en el marc d’un festival internacional de teatre i música amb molt vessant popular i massificat. Era, doncs, tot un repte.

Per allò del protocol, em va tocar estar a la llotja del Gobernador, i al costat de la “governadora”. A Mèxic, les esposes dels governadors, els electes caps del govern de cada estat, tenen reservat un paper oficial: són, fins i tot, responsables d’una àrea governamental, habitualment relacionada amb la cultura, l’educació o els serveis socials. De fet, quan l’electe és una dona o, fins i tot, quan el governador no està casat, es produeix un veritable conflicte: en alguns casos, el paper oficial l’han hagut d’assumir nebodes… Amb això vull dir que la representació assolia, a més, un to oficial considerable.

Després d’una certa sorpresa inicial, el públic que omplia el Juárez va anar seguint amb molta atenció la història de la Colometa jove, l’adulta i la madura que conformaven els tres actes de la lectura dramatitzada per Joan Ollé -amb una sola actriu, l’Ana Belén, fent els tres papers que, en una versió prèvia seva, havien fet a Catalunya Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla. Quan va acabar, la gent va aplaudir amb més entusiasme del que podríem qualificar d’estrictament necessari. I la governadora -físicament amb trets indígenes i segurament de la mateixa ideologia que el seu espòs, força dretana- em va dir, tot just acabats els darrers aplaudiments i visiblement emocionada: “es la vida de mi madre”. La història de la Colometa, aquella noia barcelonina que havia viscut la República, la guerra i el franquisme, era, també, la d’una senyora d’origen indígena d’una petita població del centre de Mèxic: un personatge, doncs, universal.

L’endemà, volent regalar-li a la filla governadora d’aquella senyora un exemplar en castellà de La plaça…, em vaig trobar que al mercat mexicà no hi havia, en aquells moments, cap edició, que estava exhaurida de feia anys  -malgrat allò dels “300 millones”, els mercats editorials hispanoamericans són estancs i no hi ha gairebé importació de llibres. Aleshores vaig recordar que, arran de la presentació del programa de la presència catalana aquell 2008 a Guanajuato, un periodista del canal cultural de la televisió pública mexicana m’havia preguntat per què, si la gran majoria de les editorials privades d’aquell país són filials directes o indirectes de grans editorials de Barcelona, és molt difícil de trobar-hi a les llibreries traduccions de literatura catalana. A banda de pensar, per a mi mateix, que aquell periodista jove hi tocava, no em vaig poder estar de comentar que no sempre els editors catalans actuen com a catalans -ni que sigui modestament-, especialment quan inverteixen per aquests móns. Millor, que molt pocs ho fan.

Un cop vaig tornar a casa, vaig enviar a la governadora una traducció comprada aquí. Com sol passar, no n’he sabut res més -bé, el Gobernador va promulgar una legislació educativa tirant a retrògada pel que fa als currículums de l’evolució, l’educació sexual i tot això, i va tornar a guanyar les eleccions. Res de nou, doncs.

I no vaig poder ser al Baryshnikov Arts Center de Nova York en cap de les dues lectures que hi va fer, el 2009, la Jessica Lange. Inicialment havíem previst que el seu monòleg dramatitzat fos de La mort i la primavera, la traducció anglesa de la qual, editada per un segell nordamericà, es presentava aquells mateixos dies, però l’actriu oscaritzada va ser taxativa: ella volia fer de Colometa. La Jessica Lange va omplir el BAC -un espai ja habituat a aquest tipus de dramatúrgia i que acollia, també, dues nits Sònars- i, pel que em van dir, la seva Colometa va ser, també, molt emotiva.

Avui, de fet, he piulat: “@JosepBargallo #joconfesso que em vaig emocionar quan la governadora de Guanajuato (Mx) em va dir que la història de la Colometa era la de la seva mare”.

Per a això serveix la bona literatura, catalana i universal. La de Ramon Llull i la de Jaume Cabré. I la de Mercè Rodoreda.