Notes esparses i disperses sobre el ciutadà Isidor Cònsul

Posted on 15 Agost 2011

0


Devia ser en el lliurament dels premis de la crítica Serra d’Or, una nit de l’abril de 2005, després del discurs de Joan Rendé, que va doldre’s que la presència de la literatura catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Jalisco, l’any anterior, hagués estat poc clarificadora i, per a ell –i per a molts dels presents, segons es va fer evident-, desaprofitada. I va centrar bona part de la intervenció en el seu escepticisme sobre el que acabaria passant amb la nostra presència a la Fira de Frankfurt, el 2007. Em sembla que va ser aquella nit que, arran d’aquestes paraules, l’Isidor Cònsul i l’Àlex Broch –i el mateix Rendé- em van arraconar, en el sentit literal del terme, i em van sotmetre a una mena de tercer grau sobre el debat del moment: quina literatura aniria de convidada a Frankfurt i tot això. Aleshores jo era el conseller primer de la Generalitat i se suposava –força encertadament- que tot el que passava al Govern em tocava de ben a prop, fos o no fos de la meva competència directa. Com també era cert que els missatges que es donaven des del Departament de Cultura sobre com s’acarava la cita de la cultura catalana a la Buchmesse eren, si més no, confusos. Em va costar de convence’ls que no patissin –com a bons lletraferits catalans eren, són, patidors de mena, i carregats de raó- i, al final, els vaig dir: “si quan arriba el moment jo encara hi tinc alguna cosa a veure, no patiu, hi anirà la literatura catalana i tots quatre sabem què és i què no”. Ni era una premonició del que finalment em va tocar d’assumir ni els vaig tranquil·litzar massa –ni a mi mateix tampoc, tot sigui dit. De fet, l’Isidor, l’Àlex i el Joan –i tants d’altres- feien palesa una preocupació que no era només literària, que era també de país: a veure si acabaríem desaprofitant –tots, entre tos, ni que alguns en fóssim els culpables i tots els altres les víctimes- una magnífica oportunitat, l’aparador internacional més potent que no ha tingut mai la nostra literatura.

Tres anys després d’aquella nit, ja al maig de 2008, a Vilafranca del Penedès, en la cloenda d’unes Jornades organitzades per la llibreria l’Odissea amb l’explícit títol de “La literatura catalana després de Frankfurt”, l’Isidor hi va presentar una ponència titulada “Treure pit” –partint, tot un honor, d’una de les moltes declaracions que em van tocar de fer els dies previs a la Fira. Després d’una exposició detallista, hi concloïa, amb rotunditat:

Frankfurt 2007 havia de donar protagonisme, en exclusiva, a la literatura catalana. Era un tren que no es podia perdre, ni podíem acceptar, com a literatura, ser diluïts en un context cultural més ampli que hauria implicat una renúncia que no ens podíem permetre. Frankfurt 2007 era una oportunitat per afirmar-nos i projectar-nos, i aconseguir que alguns dels primers espases de la literatura actual (els Monzó, Cabré, Riera, Porcel, Barbal o Margarit) tinguessin el reconeixement que es mereixen al costat dels seus homònims francesos, anglesos, flamencs. italians, castellans o alemanys. S’havia d’anar a Frankfurt a treure pit; per sort, així va ser.”

Retrec tot això, que vaig poder viure de primer mà, perquè em serveix per recordar una realitat que em sabria greu que no s’acabés valorant
suficientment: en l’obra –escrita, professional i vital- de l’Isidor Cònsul no hi ha, tan sols, el crític literari, el professor, l’editor o l’escriptor. Hi també l’home cívic, el patriota, el ciutadà. O, si voleu, encara millor: l’Isidor era tot això, a la vegada, i d’una manera indestriable. En la seva obra -l’assagística, l’acadèmica i la creativa- hi sura un ferm i recte pòsit ideològic, que és la síntesi del seu compromís vital. D’un intel.lectual progressista, d’aquella esquerra de tradició catalana, ni dogmàtica ni afalagadora. D’un ciutadà arrelat a la seva terra, que la volia lliure i plena. Sobirana.

L’arrelament a la terra, precisament, fou una de les majors constants de l’Isidor. Una terra amb referents geogràfics tangibles i concrets: Bellpuig, Espés… I Cervera i Sant Just, més tard. Fidelitat a la terra, retorn als orígens per viure el present. Espés n’és segurament el primer paradigma literari: els orígens familiars en un redós de terra que la història havia situat, per ben poc, fora dels límits del que acabaria essent la Catalunya estricta. Els seus ulls, quan ens hi va dur, a uns quants, amb motiu d’un d’aquells encontres d’escriptors –i aproximats- que, a les valls pirinenques, s’hi han anat organitzant a partir de l’impuls del Ferran Rella –i que el mateix Isidor reconeixia que havien estat la llavor del seu salt definitiu a la creació literària-, els seus ulls, deia, eren el reflex espurnejant d’una passió pel país –tot, sencer- i per la seva gent –la d’ahir i la d’avui. Potser Espés era, en el fons, la mitificació literària i personal d’aquests sentiments. I Bellpuig el seu referent més sòlid –i, finalment, també literaturalitzat.

Passió pel país i per la gent que era, per damunt de tot, arrelament a la terra i al territori, compromís vital i intel.lectual. La gent de Bellpuig va conèixer a la perfecció aquest arrelament de l’Isidor, perquè el seu país no era una idea o una utopia, ni un tot uniforme. El va conèixer i el recorda: instal.lat ja a Sant Just Desvern, el seu retorn continuat a Bellpuig no era el d’un fill del poble que hi torna a vagarejar per vacances. Presentacions de llibres a la biblioteca, redacció d’articles i textos d’història local, jurat de premis literaris –com el del Valeri Serra i Boldú, que ha acabat esdevenint el més constant i important dels dedicats a casa nostra als estudis de cultura popular i del qual en va ser molt més que un mer jurat… Arrelament i compromís. I treball, perquè l’Isidor no se’n cansava.

Per això, quan en l’acte de lliurament del Serra i Boldú de 2010, el primer sense la seva presència, l’alcalde va anunciar que, per unanimitat municipal, la Biblioteca de Bellpuig passaria a dir-se, així, oficialment, “Isidor Cònsul”, tots els presents vàrem sentir que es feia un acte de justícia. O, potser millor, que la gent de Bellpuig li acabava de retre l’homenatge que ell millor hagués apreciat –tal com va recordar la Romi en el seu emocionat parlament: els llibres –la literatura- i Bellpuig –la terra i la gent- anirien associats per sempre al seu nom.

El seu país no era una utopia, era una realitat. La suma de territoris coneguts i viscuts, de terres reivindicades en la seva diversitat, d’accents parlats i escoltats… L’alcalde de Bellpuig en un llibret –Isidor Cònsul. In memmoriam– editat pel mateix Ajuntament amb motiu de l’edició 2010 del Premi Serra i Boldú, retreia un fragment del text amb què l’Isidor va col.laborar al Llibre de Bellpuig, el 2007, i que resulta ben explícit:

No podem perdre la perspectiva de saber que venim de quasi mil anys d’història i que som hereus, en darrer terme, d’unes soques que han fet, amb esforç i tenacitat, el Bellpuig que tenim. Arbres d’un bosc que ens pot agradar més o menys, però que té la virtut de ser el nostre, el que ens han llegat avis i pares, i que tenim l’obligació de transmetre als que vindran.”

Arrels a Bellpuig –a Catalunya, als Països Catalans- que construeixen el bosc de la seva civilitat, fonamentat en el passat, inserit en el present i que creix cap al futur. L’Isidor no parlava, però, del passat idíl.lic d’un país impol.lut, sinó d’una terra real amb una història plena de clarobscurs. El ciutadà Cònsul es mirava el seu país amb els ulls crítics que calen per poden construir un futur millor. Més pròsper, més just, més lliure. Bé, més pròsper, més just i lliure.

Lligant amb el començament –que és, diuen, la millor manera d’acabar- i amb aquest Isidor Cònsul cívic –i també intel.ligentment irònic-, em ve a la memòria una de les narracions d’Ànima de bolero, el seu llibre pòstum. El vaig començar a llegir en un vol Barcelona-Bilbao, quan encara no havia arribat a les llibreries, a començaments de desembre del 2009. Anava a Euskadi perquè la literatura catalana era la convidada d’honor –també- de la Fira del Llibre de Durango, l’Euskal Liburu eta Disko Azoka. A la nit, a l’hotel, vaig arribar, precisament, a “Sota les bombes”, que narra en dues veus el bombardeig de Bellpuig el gener de 1938. No pas cap dels grans bombardeigs més recordats -Barcelona, Granollers, Lleida…-, sinó un de més petit, i no per la intensitat i la mortalitat de les bombes, sinó pel lloc que les va rebre. Un altre
cop la terra, un arbre del bosc. Un altre cop allò més proper com a metàfora del tot.

El que em va interessar més de la narració, així, d’entrada, va ser la segona veu, la de l’antic aviador italià que, vint-i-cinc anys després -encara en ple franquisme-, torna a Bellpuig a demanar perdó. S’està a Salou, de vacances, i, ple de remordiments, no pot més i se’n va a aquell poble que havia bombardejat, “com el criminal que torna a l’indret del crim. Però no per una curiositat morbosa sinó pel rau-rau de la consciència i una necessitat de penediment”. Una actitud, justament, que contrasta radicalment amb els antics aviadors entrevistats per Ramon Juncosa al seu excel.lent documental Obiettivo: Barcelona. El 1988, l’any de confecció documental, els militars italians que havien participat als bombardejos sobre Catalunya i que Juncosa va localitzar no mostraven cap penediment ni cap remordiment ni res de semblant.

I, vés per on, com són les coses: l’endemà, en el marc de la programació paral.lela de la Fira, a Durango mateix, es presentava una pel.lícula de Jesús Garay –amb banda sonora de Fermin Muguruza-, d’aquestes que barregen ficció amb documentació. Mirant al cel té, també, els bombardejos de Barcelona com a trama central i, aquí tampoc l’antic aviador italià –ara professor universitari de prestigi que va a Barcelona a presidir un Congrés- no mostra cap penediment, per bé que alguna ombra de corsec plana sobre la seva vellesa, per dir-ho amb un cert to líric.

La narració de l’Isidor ens aboca a una situació totalment diferent de la que plantegen els documentals. Si tant Juncosa com Garay presenten unes generacions joves catalanes, d’ara mateix, que volen recuperar la memòria i que exigeixen, d’una manera o altra, la retractació dels que varen participar en els bombardejos, a “Sota les bomes” hi ha tot el contrari: l’alcalde franquista s’esparvera del penediment que demana l’antic aviador i elogia Hitler, Mussolini, Franco i tot el feixisme –i, en conseqüència, evidentment, justifica el bombardeig del seu propi poble. I l’italià, esparverat també, se’n torna a les platges de Salou amb la cua entre cames. La subtilesa del joc irònic de l’Isidor Cònsul és contundent en el seu missatge: no podem oblidar que, a Catalunya, també hi ha hagut –i hi ha- feixistes. És el ciutadà conscient que llegeix el passat amb la visió crítica necessària. L’altra veu de la narració és la de la veïna –per les endreces finals del llibre, la memòria de la pròpia mare- que recorda, encara atemorida i dolguda, els estralls del bombardeig: els morts, les cases derruïdes, les famílies escapçades… I potser aquesta és la veritable moralina de la història: l’aviador torna a equivocar-se. El penediment no l’havia de mostrar davant les autoritats: ho havia d’haver fet davant del poble, davant d’aquells que varen patir el bombardeig i en aquell moment patien el franquisme. Una altra lliçó cívica. I patriòtica.

L’aviador italià va fer un viatge –de Salou a Bellpuig, i de nou a Salou- prou semblant al que faria mossèn Ramon Muntanyola en aquells mateixos suposats anys. El capellà poeta va anar, de gairebé a tocar de Bellupuig, dels Omells de na Gaia, on estava destinat, mig castigat,fins a Salou, on acabaria morint. Com va dir, també irònic –també cívic, també ciutadà compromès-, li va tocar anar “d’un cul de món” a “un món ple de culs”. Però això ja són figues d’un altre paner, ni que també sigui història literària d’un país ple de sotracs. D’un país gran ple de petites terres i diverses. I d’una Història construïda per una multitud d’històries. D’homes i dones que han maldat, malgrat tots els malgrats, per construir un país millor. Com l’Isidor.

NOTA: Aquest agost farà dos anys de la mort de l’Isidor Cònsul (1948-2009). Aquest text és la meva contribució al volum col·lectiu La pau dels orígens: homenatge a Isidor Cònsul, publicat, a cura de Sam Abrams, per Proa (Barcelona: 2011).