Més sonets eròtics i eclesials (i una dècima)

Posted on 2 Agost 2011

1


La producció poètica del Barroc català és un pou de jocs de paraules, de sinonímies, de metàfores… Un pou ric i ben suggerent. El popular Rector de Vallfogona, el tortosí Francesc Vicent Garcia (1579-1623), en va fer servir per a la seva diversa poesia eròtica, escatològica o burlesca i ho va fer majoritàriament en sonets, però també en dècimes -les seves dues formes mètriques preferides.

Aquesta dècima, de pretext musical, és una bona mostra dels seus jocs de paraules més refinats i ben trobats, d’un erotisme plenament lúdic:

Tecla que sones amb manxa 
amb lo vent gelat i fred, 
permet que aquest pobret 
te puga picar la panxa! 
Ja ma flauta es desenganxa, 
pensant amb ton bell teclat. 
Diràs-me que és desbarat, 
però, si em dónes lo punt, 
per bemoll i contrapunt 
te sonaré requintat. 

En d’altres casos, els jocs de paraules de Garcia ja no són el producte de la pròpia creació del poeta, sinó el recull d’una oralitat popular, també enginyosa, però més planera:

Ai, cap de déus en vós, nimfa d’aigüera, 
que us ho vull dir ab frase catalana! 
¿No us era molta sort que ma sotana 
tocàs vostra faldilla mondonguera? 

¿No sabem tots que en vostra claveguera 
entren mil reguerons cada setmana, 
i que en l'obert clivell d'eixa magrana 
piquen tots los pardals d'esta ribera? 

Si per desopilar-me de pecúnia 
al florejat tenor de mon precari 
voleu mostrar-vos espinosa i grave, 

perquè us vull traure prest d’aqueixa angúnia, 
sapiau què és lo tresor de mon armari:
dos prunes solament, i un famós rave.

L’ús d’aquesta poesia burlesca i eròtica no fou deguda només a autors diguem-ne cultes, a poetes sacerdots -com Garcia o com Josep Blanch (vegeu el post anterior “Sonets eròtics i eclesials”)-, sinó que fou una veritable moda que va arribar arreu, en uns temps que navegaven entre la reforma i la contrareforma i que a casa nostra es movien entre lluites socials i  la Guerra dels Segadors, amb la victòria borbònica i l’aclaparament unitarista cada cop més feixuc.

La poesia, que mai va deixar també de prendre partit polític (vegeu el post “Sonet de botifler), mantenia un to festiu que superava els entrebancs temporals, sovint per mer artifici estètic, d’altres vegades per divertimento i entreteniment. Així, els sonets eròtics que ens n’han arribat refermen aquesta voluntat joganera davant dels mals temps. Com aquest, d’autor desconegut:

Una xica s’estava aquestos dies
escalfant-se a un braser, perquè hivern era,
arremangada, i d’aquesta manera
divertia ses grans melancolies;

les quals eren perquè lo seu Elies
no li havia regat  la badoquera,
puix, pocs dies havia, ausentat s’era
dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,
i de tal modo vingué a enquietar-se
la xicota que en res remei trobava.

Son dit posant-se dins, digué: “Ai, Maurici,
qui pogués en tos braços menejar-se!”
I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.

D’autors desconeguts, però amb coneixements bíblics. Elies i Jeremies per a les metàfores agrícoles, i, en aquest altre, Judes per a un  sonet menys metafòric:

Pel llum de Judes, xica, que el forat
que en les bodes te féu mossèn Pedret
lo indià, lo espanyol, lo nazaret
alaben, del més gran fins a l’albat,

perquè, com t’enristrà son gran cuirat
amb major inquietud que de follet,
te tenia arrimada a la paret
còpia donant-te de oli, i no rosat.

Lo forat que ara alabo era petit,
antes que hi entràs lo seu ceptrot
i el cuiro delicat hagués romput;

mes des que t’embeinà al primer envit,
tenint tal boix i forces d’estarot,
tot membre hi passa llis com un vellut.

El Barroc va significar, a casa nostra -com a arreu d’Europa-, la consolidació del sonet, el seu arrelament com a gènere útil per a qualsevol temàtica, de l’amorosa a l’escatològica, de la de to greu a la més tòpica de circumstàncies. I, jo diria que encara més -parafrasejant els bessons detectius de Tintin-, va ser, en bona part, la seva utilització per a aquesta poesia més popularitzant la que va acabar de consolidar-lo com a gènere per a totes les estètiques, totes les classes i tots els temes.

El sonet havia nascut a la Sicília de finals del segle XII, de la mà de la canso trobadoresca i d’una de les seves evolucions, la canzone italiana, amb les dosis convenients d’estrofes populars i elements de l’àlgebra provinent dels àrabs. D’allí, va passar a la Itàlia central, ja a la segona meitat del segle XIII, on el van conrear els poetes del dolce stilnovo, i després els mestres Dante i Petrarca, cenyint-lo fonamentalment en la lírica.

Els segles XVI i XVII són els de l’assumpció europea del sonet, de manera abassegadora i contundent. Abans, en el XV, ja havia arribat -ni que fos com a punta de llança-, a tenir presència en les líriques catalana -amb Pere Torroella- i, especialment, castellana -amb el Marqués de Santillana. El Barroc, però, n’esdevindrà el propagador definitiu, en la poesia culta i en la més popular, en la d’autor i en la que circulava de manera anònima. Així, el sonet sobreviurà i esdevindrà el gènere mètric més usat en la poesia moderna i contemporània.

La dècima, en canvi, no. Cap altra forma que el sonet ha esdevingut gènere reiterat de la modernitat. De la renaixentista, de la barroca, de la simbolista, de l’avantguardista… Del segle XII fins avui mateix.