Pensament únic

Posted on 25 Juliol 2011

0


Dimarts passat, 19 de juliol, va morir el periodista Carles Sentís, amb gairebé 100 anys. Divendres, a Noruega, Anders Behring Beivik va causar una massacre, que voreja la vuitantena de morts. Dissabte, van trobar morta la cantant Amy Winehouse, presumiblement a causa d’una sobredosi. Notícies diverses, que han donat a peu a editorials, columnes, intervencions a tertúlies i d’altres espècies de l’opinió publicada, radiada i televisada, i que han tornat a evidenciar com el pensament conservador, dretà, és majoritari en els mitjans de comunicació. Res de nou: aquesta és la ideologia dels propietaris dels mitjans més importants. I la ideologia de bona part dels opinadors que treballen per a ells.

En la bestialitat noruega, mentre Público titulava, l’endemà, que l’assassí era d’”extrema dreta”, El Mundo el qualificava -vés per on- de “nacionalista”. A la TDT, a Intereconomía deien que era “antisistema” -que ja és conya. Però, el pensament únic no el vol imposar  només una certa premsa majoritària a Madrid -far del pensament de dretes més tancat i excloent i dels interessos del poder ideològic i econòmic, com la Fox de Murdoch i tants exemples del poder mediàtic d’arreu del món, però que sovint fem veure com si, en això, casa nostra fos un oasi. A Catalunya, el Grup Barnils i Media.cat han donat a conèixer un informe prou eloqüent dels buits majoritaris en el tractament de la biografia necrològica de Sentís, una bona prova del cotó de l’amnèsia imposada contra la memòria històrica.

Si l’opinió majoritària qualifica de perill terrorista la violència causada a partir de posicionaments ideològics islamistes, d’esquerres, anarquistes…, no li costa gens de parlar simplement d’assassí pertorbat quan la violència és causada a partir del fonamentalisme cristià i del racisme eurocentrista. I, si quan es parla del President Companys, assassinat pel franquisme, des del catalanisme conservador -que és la manera que hem acceptat fàcilment de referir-nos al catalanisme de dretes-, sempre s’acaba fent esment de llums i ombres en la seva gestió, quan es parla del Carles Sentís franquista o se n’obvia aquesta filiació o se l’excusa per la dificultat dels temps que li va tocar de viure -com si no haguessin estat, precisament, els mateixos que els de Companys. De fet, el catalanisme de dretes -polític, ideològic i mediàtic- ha tingut sempre un problema amb els homes i les dones de la República, especialment amb els que la van viure des de la seva militància d’esquerres o llibertària: sí, però no. I tants homes i tantes dones que van restar fidels a una idea de país que figura que relliga amb la que és majoritària avui han viscut i han mort -i moren- en un oblit que la història oficial només reserva als perdedors. Sentís no.

Carles Sentís fou un franquista militant, primer, i si més no condescent, després. I un demòcrata en públic a partir de la mort de Franco. I un bon professional del periodisme, diuen. Em remou que aquells que sempre acaben dient allò que la mort èpica de Companys va fer oblidar -que es veu que no- els seus suposats errors polítics -donant-los per evidents, sense ni demostrar-los ni debatre’ls-, oblidessin tant aviat els errors de Sentís tot just restaurada la Generalitat a finals dels passats 70. O no és un un error -per ser suau- donar suport decidit i directe a una dictadura feixista?

I em subleva que els terroristes blancs, dretans, cristians i xenòfobs siguin jutjats de manera diferent als altres terroristes, amb una evidència que, per a segons qui, no totes les violències són iguals. Clar que s’ha de tenir un punt àlgid de bogeria per causar massacres indiscriminades, sigui a Nova York, a Madrid o a Oslo, però que aquesta bogeria necessita de referents ideològics -religiosos, filosòfics, polítics- per esclatar en forma de terrorisme massificat. Referents que algú ha gravat en el cervell de qui es convenç -perquè algú el convenç- que la seva ideologia legitima una violència de la que acusa els altres. I que tant perillós és el fonamentalisme islàmic com el cristià, perquè tenen en la seva essència negar els altres. Fa uns anys, un il·lustre savi nostrat, religiós i ecumènic, que va morir no fa massa, em va dir que, repassant la història, el perillós fonamentalisme islàmic encara no havia causat la xifra de morts que havia causat el cristià -començant, això sí, per les creuades, la Inquisició, les guerres de religió i tota la resta.

Com la mort d’Amy Winehouse: llaors a la seva veu amb el colofó que la seva manera de viure era evident que li havia de comportar la mort. Moralisme de dretes que penalitza l’ús de la droga en segons quines classes socials o en quines actituds vitals, i el silencia en d’altres, i que pot ser comprensiu amb qui utilitza un cotxe com a arma mortal i no amb qui es mor sense matar ningú.

Quan, justament els opinadors de dretes, diuen una i altra vegada que això de dretes i esquerres és cosa del passat, el present ens demostra, també una i altra vegada, que això no és així. Ells en són, dia a dia, un exemple fefaent. Perplexos com estem per tot el que passa i ens passa, volen que ens empassem la gosadia del seu pensament, que actua de la manera més ferotge a l’hora de dibuixar maniqueismes. I que n’acceptem com allò més normal la covardia a l’hora de reconèixer a pit descobert la seva essència. Però no ens enganyem, que els seus propagadors públics -opinadors publicats, radiats i televisats- neguin ser dretes no vol dir que ni ho siguin ni, encara menys, que no actuïn conscientment com a tals. Als Estats Units i a Madrid, amb violència verbal. I aquí sovint de manera més amable. Sovint, però cada vegada menys, perquè els nostres propis opinadors conservadors -de dretes- cada dia criden més. Gesticulen, criden i actuen sense embuts.

Que no ens facin passar bou per bèstia grossa. Que tenim el nostre dret a no pensar com ells.

(L’informe del Grup Barnils el podeu trobar a: http://www.media.cat/2011/07/21/informe-la-mort-de-carlos-sentis-als-mitjans-de-comunicacio-catalans

Media.cat també ha donat a conèixer un informe sobre silencis mediàtics de la ideologia de l’assassí norueg: http://www.media.cat/2011/07/25/els-opinolegs-de-la-caverna-obvien-noruega/

Sobre Sentís, Quim Torra ha escrit un interessant post, “Sentís i Patxot, o realment era inevitable ser un franquista”: http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=2707)

P.S. Ah, i que tampoc no ens enganyin dient que ells són els únics amb dret -diví?- a parlar del país. Ni abans, ni ara. Ni en el camí cap a la sobirania.

Posted in: Gent/país/món