Records del verd i evidència del blau (pròleg per a un llibre d’Antoni Batista)

Posted on 22 Juliol 2011

0


“Tots els colors del verd” en la veu de Raimon, amb aquella força descarnada del seu cant. “Tots els colors del verd,/ gora Euskadi, diuen fort/ la gent, la terra i el mar/ allà al País Basc.” Em sembla escoltar-lo encara a la Sorbona, a París, aviat farà un any, quan  l’entonava com si fos el primer dia, davant d’un auditori entusiasta, barreja de catalans enyoradissos i enyorats, parisencs bocabadats -els uns- i sorpresos -els altres- i uns pocs representants multicolors d’una diplomàcia sense por a ser la convidada d’una nació que encara no té Estat -algun país de l’est europeu, algun altre del centre, algun africà… I ho recordo avui que torno a fullejar Raimon. La construcció d’un cant, un dels millors llibres que ha signat Antoni Batista, en la presentació del qual vaig tenir l’oportunitat de participar, el 2005, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, seu de tantes lluites històriques per la llibertat d’expressió -i d’alguns silencis eixorcs també.

De fet, la bibliografia de l’Antoni Batista ha acabat dibuixant-se tan prolixa i tan diversa que ens du a un munt de moments de la nostra vida -o de fets que han acabat tenint-hi el seu pes: l’Assemblea de Catalunya, Hipercor, Montserrat… Des d’aquell Salvador Espriu: itinerari personal, de 1985, que em va obrir algunes escletxes en l’hermètica figura del poeta de Sinera, fins al darrer, La carta. Historia de un comisario franquista, de l’any passat mateix, la paradoxa d’un torturador feixista, mà de ferro per a la feina bruta franquista i abandonat pels seus amos quan els va convenir fer veure que eren demòcrates i els feia nosa aquell Creix que havia perseguit, amb la violència permesa del poder, comunistes i catalanistes a Barcelona, etarres i basquistes a Bilbao i fins i tot el mític Lute a Sevilla. Tot per acabar segellant passaports al Prat i, encara pitjor, acomiadat indignament acusat, precisament, de l’únic delicte que no havia comès.

Recordava tots els colors del verd i també aquell “lo color més blau” de l’Aribau vuitcentista -i de la novel·la de la Maria Aurèlia Capmany, aquell estiu a baix a mar-, quan passejava, fa ben pocs dies, vora la platja de Torredembarra, amb l’Antoni Batista i amb Iulen de Madariaga, el fundador i dirigent d’ETA, avui militant actiu d’Aralar, independentista, d’esquerres i compromès amb el final de la violència. Madariaga. De las armas a la palabra, un altre dels darrers llibres de Batista, de 2007, veu pública i publicada per a un doctor de Cambridge de vida atzarosa, lúcid del tot als seus gairebé vuitanta anys. I li deia a Madariaga, que al final de la platja, al Rec de sant Joan, on abans començava el roquer, és on havia mort, negat, al començament dels anys de la República, el socialista Rafael Campalans, teòric del catalanisme d’esquerres. Refiat en excés del seu domini de la natació en piscina, no va fer cas dels pescadors que li deien que, amb aquella mar, el Rec, ni que no ho semblés, era perillós. M’ho va explicar un dels que el van treure, que s’estava de jove a la Caseta de l’Art: “ja se sap, els senyors veranejants, mai no t’escolten”. Clar que avui ja no hi ha Rec, que van fer el Port i queia on més o menys ara hi ha la fantasmagòrica guixeta d’entrada i es fa molt rar dir que allí, durant molts anys, s’hi negava gent. Que els estiuejants  no s’ho creurien.

Evidenciava el color més blau quan li explicava a Madariaga, després d’haver sopat al carrer Major, que, al carrer del costat, hi havia nascut Joan Mañé i Flaquer, el periodista que va tenir per secretari Joan Maragall i que, defensor dels furs bascos i de la seva identitat, va publicar, entre 1878 i 1880, els  tres volums d’El oasis: viaje al país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra), l’obra més extensa que mai un català ha dedicat el País Basc. El Mañé i Flaquer que ja havia tret un llibret previ, La paz y los fueros -justament això, pau i drets nacionals-, i que, anys a venir, tornaria a escriure sobre el seu País Basc: Iparaguirre y el árbol de Guérnica -és a dir, el poeta i l’himne, Gernikako Arbora, arbre i ciutat, símbols de la nació. Just al costat, davant la rectoria, paret per paret d’on va néixer Mañé, hi havia nascut, vint anys abans, Joan Güell, indià, que va sortir d’aquests carrers de pagès i fills i néts seus foren nomenats comtes, vescomtes i barons. I mecenes de Gaudí. Una bogeria.

L’Euskadi que li ha tocat de descriure a l’Antoni Batista és força diferent de la de Mañé, però. Artapalo. ETA després de Txomin (amb Josep Playà), Diario privado de la guerra vasca, Euskadi sin prejuicios, Voces sobre Euskadi i el llibre de Madariaga són el resultat d’una tasca pacient de periodista, com ho havia estat la del director del Diario de Barcelona. Periodisme de trepitjar el carrer, de viure la realitat, de conèixer els llocs i la gent. De comprometre’s amb els fets, sense prendre partit amb cap altra cosa que una visió freda, desapassionada, d’allò que es viu amb passió. Com Batista, el País Basc i el conflicte de la violència: interlocutant amb uns i altres, escoltant-los, fent de mur aplomat de posicionaments, raons i sentiments. I vivint el país, malgrat aquesta necessària i volguda posició de voyeur, fins esdevenir jurat del prestigiós concurs anual dels formatges d’Idiazabal, impossible de pensar, com a tal, a Catalunya, naturalment nacional a Euskadi.

Els temps -ni que no ho sembli en el dia a dia- canvien, es mouen. Com canvien els verds i es mou el blau, cada dia, hora a hora. I les nacions. Matèria dinàmica que (re)uneix tota la gent d’un territori: ”la gent, la terra i el mar”. Nacions de rostre humà que, al llarg de la història, prenen forma còncava o convexa, oberta o tancada, reflexiva o impulsiva… En aquest nou llibre, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, Antoni Batista dóna un nou pas endavant i arrodoneix, per ara, la seva bibliografia, que s’estén encara més. Perquè, aquí, més que narrar, reflexiona; més que presentar, explica; més que dir, subratlla. Perquè, ara, seguint el camí que ja era evident a La carta, el Batista periodista es veu superat per l’assagista. L’escriptor guanya a l’historiador. Els capítols dedicats als símbols són d’una brillantor que apunta clarament el camí cap a nous llibres. Millor, nous assaigs. Batista és un periodista que escriu bé i un historiador que reflexiona i es llença en el buit de les idees. Un escriptor. Un assagista. Per primera vegada, a més, Batista, en aquest salt cap a endavant, s’enfronta al repte d’analitzar, l’un al costat de l’altre, en una mena de dicotomia juganera, els dos territoris que més i millor coneix, Catalunya i Euskadi, i sobre els que sempre havia escrit separadament, com el que són, dues nacions distintes. Cert, radicalment distintes, però lligades per un destí comú no necessàriament sincrònic: quedar-se a Espanya (i a França) o fugir-ne. I lligades, també, per una mena d’atracció fatal, plena de tòpics i de desconeixences. I pocs com Antoni Batista ho podrien fer avui.

Recordo un  matí a Gasteiz, a finals de 2005 o començaments de 2006, sense massa fred -i això que a la capital, diuen, només hi ha dues estacions, l’hivern i la del tren, i no exageren. Conversa protocolària, institucional, amb el President Atutxa, a la seu del Parlament, el Legebiltzarra, aquell vell Institut refet del tot per dins. Reunió de treball amb el Lehendakari Ibarretxe, a Ajuria Enea, camí de Mendizorrotza. En un i altre cas, acabada la part més oficial, uns moments cordials, com correspon fer-ho si l’altre interlocutor et cau bé, hi tens una certa sintonia. I, un i altre, Atutxa i Ibarretxe, abans que res, van coincidir, sense saber-ho: “Toni ha venido contigo?”. A la nit sopàvem amb un regidor socialista de Donosti de llarga trajectòria i euskaldun zaharra, el novel·lista Bernardo Atxaga, la vídua d’Ernest Lluch i una filla, en una taula de regust familiar, a la cuina mateix d’un il·lustre restaurador, company de tasts de formatge, convocats tots per Antoni Batista al voltant de la complexitat contemporània d’una societat que ens han volgut vendre com a arcaica i estantissa.

A Madariaga ja no em va donar temps a dir-li -perquè el que ell m’explicava m’interessava molt més- que Mañé i Flaquer, director conservador del Brusi, amb el seu corresponsal a Itàlia, el militar liberal Joaquim Mola Martínez, va escriure un llibre que no m’he trobat mai, però que té el seu que: Historia del bandolerismo y de la camorra en la Italia meridional, con las biografías de los guerrilleros catalanes Borges y Tristany. No l’he llegit, doncs, però sempre he cregut que el fet que, a Torredembarra, tinguem per patrona Rosalia de Palerm ens relliga amb Sicília més del que ens pensem, que, al Mare Nostrum, tots som de la família i que, a casa nostra, la cosa nostra s’ha rebatejat de segons quines actituds de nissagues de cacics terratinents.

Concavitat i convexitat d’un país -aquest- que no ha estat mai un oasi, per molt que ens ho hagin volgut fer creure. Amb tots els color del verd, també. I amb el color més blau.

A Torredembarra, on va néixer Mañé i Flaquer,
es va negar Rafael Campalans
i ara escriu Antoni Batista,
el 14 d’abril de 2011

(Pròleg a Antoni Batista (2011): Catalunya i Euskadi. Nació Còncava i convexa. Barcelona: Angle Editorial. Premi d’Assaig Irla 2011)

Posted in: Gent/país/món