Sonets eròtics i eclesials

Posted on 18 Juliol 2011

0


Entre els motius diversos que dugueren el Barroc català a ser mal considerat pel cànon literari hi ha tot el conjunt de poesies de caràcter burlesc, escatològic i eròtic que produí i que tant van enutjar els contrareformistes posteriors i la seva repressiva moralitat -tot i més quan els més “pecadors” d’aquells poetes resulta que eren sacerdots. El tortosí Francesc Vicent Garcia (1579-1623), el mític Rector de Vallfogona, n’és, sens dubte, l’exemple més preclar: tant de l’ús d’aquesta poesia més lúdica com del bescantament per part dels cercles més benpensants.

Garcia va escriure poesia religiosa, certament, però bona part del gruix de la seva obra -i la que més ressò popular aconseguí- va per altres camins. Sonets eròtics, com aquest:

Renunciant les arades i les relles,
baixa mossèn Joan de la muntanya,
fadrí de gran ventura i poca manya,
fiador de casades i donzelles. 

Fet un bou mans, anava sempre amb elles,
i una que presumia de tacanya
tant se’n jugà, prenent-lo per la banya,
que la hi clavà, i no gens per les costelles. 

Ferida, i no per burles, la minyona,
per al remei comares se juntaren:
qual pren lo alum, qual seda i qual agulla;

mes ningun vol la xica vellacona
de quants medicaments li proposaren
sinó que hi torn la banya com se vulla.

Sonets sarcàstics, com aquest altre, intitulat “A una mossa gravada de verola”:

Mala Pasqua us do Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
amb més puntes i grops que té l’arada;

d’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria,
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta!

Sonets escatològics, com aquest tercer, també relacionat amb el sexe, d’una altra monja, ara amb “el mal francès”, la sífilis:

Maleta de convent, gruta de hostal,
frontissa rovellada de cancell,
malaltia perpètua de bordell,
florida primavera de tot mal!

Si pensa que, per vèurer-me venal,
me té de garrotar amb un cordell
per a sacrificar-me com anyell
dels que en lo Born se venen per Nadal,

vaja a guanyar perdons tirant al moll,
que no só jo Abindeme ni Gazul
per a prendar-me d’ella com un foll;

que, sent de mal francès prenyat baül,
sols la prendré per a que em xupe un moll
que tinc entre los pèls de l’ull del cul.

Francesc Vicent Garcia, en vida, només va publicar amb el seu nom un poema i un sermó fet a Girona. La seva poesia anà divulgant-se popularment a través d’una transmissió manuscrita –en la qual se li atribuïren poemes d’altres. La primera publicació impresa de l’obra poètica del Rector aparegué pòstumament, el 1703. No fou fins a començaments del segle XVIII, doncs, que s’imprimí amb aquest il·lustratiu títol: La Armonia del Parnàs, mes numerosa en las Poesias varias del Atlant del Cel poetic, lo Dr. Vicent Garcia, Rector de la Parroquial de Santa Maria de Vallfogona. recopiladas, y emendadas per dos Ingenis de la molt illustre Academia dels Desconfiats, erigida en la excellentissima ciutat de Barcelona.

El mateix li succeí a un altre sacerdot poeta, també del peatge de Martorell tirant en avall, Josep Blanch (1620-1672), canonge de la Catedral de Tarragona. Conegut pel Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona (1654), la història dels arquebisbes tarragonins, que li costà uns vint anys de treball, com a poeta confegí un volum, el Matalàs de tota llana, que circulà manuscrit -i que no es va editar, i encara parcialment, fins el 1873–, a banda d’altres que es van perdre durant l’assalt francès a Tarragona el 1811. El millor Blanch -que, a diferència de la majoria dels altres poetes barrocs catalans, fou filipista- és, també, el satíric, un altre cop molt més que el religiós i l’assenyat.

Aquest seu sonet -”A una monja vella”- ens recorda de ple el Rector de Vallfogona: la “monja barbuda, recoleta vella” de Blanch, la “monja corcada, bresca sens mel” de Garcia:

Monja barbuda, recoleta vella,
bellesa rància tant com estantissa,
joguina del convent, de frares rissa,
antigalla de vells, vana donzella:

¿per què sou importuna a ma querella
i a que la vostra cara em martirisa,
que és tal que a tot lo món atemorisa
amb ulls de bruixa, i veu de caramella?

La xica que mon gust prengue per mossa
del goig que concedeix la blanca toca
¿per què la recelau de ma conversa?

Deixau aqueix intent, no siau loca,
mirau que diré al món que sou perversa
puix la negau perquè tinc flaca bossa.

Com a bon sacerdot de l’època, Blanch també va escriure poesia eròtica:

Llevant-me un cert matí molt apressat,
per causa de tenir molt inquiet
al qui, sense caputxa ni barret,
s’emboca per allà a on és enristrat,

tan de pressa en lleví i amb tal debat
que, no trobant la roba, a un terradet
per a cridar isquí, amb temps molt fred,
que em dassen de vestir i lo calçat.

A la que vull eixir (Déu nos ajut!)
una mossa trobí que, dia i nit,
se jugava de mi com un janot,

i, sense dir-li res, com si fos mut,
l’aportí amb un braçat sobre mon llit,
i restí qual quiscú pensar-se pot.

Sacerdots que entenen la literatura com una ficció lúdica, que fan befa de les monges i juguen amb les paraules, gairebé sempre amb el sexe com a referent. En una època nacionalment i socialment dura, de bandolers i guerres, pesta i mort. Potser precisament per això.