Els valors del fet casteller

Posted on 4 Juliol 2011

3


El 16 de novembre de 2010, a Nairobi, el Comitè Intergovernamental de la UNESCO catalogava el fet casteller com a Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat, el màxim reconeixement internacional per a una activitat de cultura popular d’arrel tradicional -i s’afegia, així, a la Patum de Berga, que l’havia obtingut anys abans.

En no massa dècades, doncs, els castells han passat de ser un costum festiu ancorat en unes poques comarques de la Catalunya Nova a expandir-se internament -fins a la Catalunya del Nord i les Illes- i a fer un cert salt internacional -fonamentalment amb actuacions per tot Europa, alguns països d’Amèrica i l’Orient, però també amb l’aparició modesta d’algunes colles, en especial, pel que fa a l’estabilitat, a Xile. La consideració de Patrimoni de la Humanitat ha de comportar una consolidació de l’expansió interna i internacional, i no només pel que fa al nombre de colles o a les actuacions. Ha de comportar -per la mateixa responsabilitat devenida del reconeixement- un millor model organitzatiu  -de les colles i de la Coordinadora mateixa, accentuant els notables avenços dels darrers anys-, una millor connexió social -com pot ser la seva inserció en línies diverses d’investigació universitària o un encaix més normalitzat en la majoria dels mitjans de comunicació d’abast nacional… I, també, un nou impuls a la seva projecció internacional, en un sentit més ampli que l’estrictament casteller.

La catalogació com a Patrimoni de la Humanitat significa el reconeixement i la consolidació dels valors que han permès que els castells establissin un sòlid enllaç amb la modernitat des de la preservació de la seva pròpia identitat. Dels valors que han permès que el fet casteller hagi esdevingut paradigma de l’evolució constant i sostinguda de la cultura popular quan es manté viva i sap adequar-se a cada moment històric. El mateix naixement dels castells, evolució del Ball de Valencians i les moixigangues gremials a les acaballes d’un segle XVIII que ja és, a casa nostra, preindustrial, n’és un exemple evident.

Són, així, els valors intrínsecs del fet casteller allò que és patrimonial i universal, més enllà de la seva significació històrica. En uns temps convulsos, eclèctics i mutants com els d’avui mateix, els valors castellers poden ser una eina d’intervenció social valuosa -que és el que, de fet, han subratllat els propulsors del moviment casteller xilè. En primer lloc, els valors que podríem anomenar dicotòmics, és a dir, parelles de valors que, en principi, poden semblar contradictoris, però que prenen la seva força, precisament, pel fet de presentar-se conjuntament:

  • els castells són tant el resultat d’un treball cooperatiu com fruit d’un lideratge d’equip -és a dir, ni d’una jerarquia clàssica ni d’un assemblearisme sense direcció;

  • els castells són impossibles sense l’exercici constant de la solidaritat en la col·lectivitat, però també ho són sense la valoració de la tasca distintiva de cada individu -tothom hi té el seu lloc, que és diferent al dels altres, i els assoliments depenen de tots i cadascun dels seus components;

  • els castells només són factibles des de l’esforç de l’individu i des del seu altruisme;

  • els castells sorgeixen d’un concepte de la competitivitat que no va lligat a cap remuneració material dels que la fan possible;

  • els castells evolucionen en la cultura del gaudi de l’èxit i, a la vegada, en la de l’acceptació del fracàs, que és la que permet la seva superació;

  • una colla castellera és una organització definida i preestablerta oberta, a la vegada, a constants incorporacions -i, no només això, sinó que les necessita per mantenir-se com a tal.

Els castells tenen d’altres valors socialment contemporanis i positius pel que fa als participants actius:

  • són intergeneracionals i interclassistes;

  • no distingeixen els seus components per origen ni per qualificació professional;

  • necessiten participants d’ambdós gèneres.

De la mateixa manera, en tenen de fonamentals pel que fa a la seva realització col·lectiva:

  • són eina d’identitat d’un grup -un barri, una ciutat, una comarca, una regió, un país…- i d’identificació -és a dir, d’integració efectiva- de cada participant a aquest grup;

  • signifiquen una manera d’entendre l’oci deslligada de l’aïllament i la solitud de l’individu;

  • tenen la seva execució en l’espai públic i en l’àmbit de la festa;

  • demanen un compromís amb una aspiració col·lectiva;

  • i promouen una comunió basada en uns sentiments compartits.

És cert que alguns d’aquests valors els podem adjudicar a les entitats de caire social o de cooperació al desenvolupament, a la pràctica de l’esport d’equip o a activitats culturals col·lectives, però és fa difícil trobar-ne una altra que els agrupi tots a la vegada. I, encara més, que tingui un ampli seguiment com el que té a casa nostra pel que fa al nombre de participants actius.

El fet casteller, doncs, no és tan sols Patrimoni de la Humanitat, és, també, un patrimoni en valors per a la humanitat. La seva nova responsabilitat comporta, finalment, tot un seguit de reptes: aprofundir en aquest valors i mantenir, a la vegada, la seva expansió a tots nivells; sostenir la seva identitat i continuar en la seva evolució… En definitiva, preservar la seva identitat i gaudir de la seva globalització.

La història dels castells, des de finals del segle XVIII fins avui mateix, és, precisament, això: reptes constants i evolució sostinguda. I ara tenen millors instruments que mai. Són patrimoni universal.

(versió sintetitzada de la intervenció a l’acte -conjunt- de clausura del curs de Periodisme Casteller i d’inauguració de la Universitat d’Estiu 2011. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 27 de juliol)

Posted in: Cultura popular