Els castells a la narrativa vuitcentista: identitat i territori

Posted on 25 Juny 2011

2


A finals del segle XIX, el fet casteller va esdevenir matèria narrativa d’alguns dels novel·listes del moment. Abans, només algun folklorista i algun poeta -amb el cas il·lustre de Guimerà i el seu poema “Lo Xiquet de Valls”, que ell mateix rebatejaria com “L’Enxaneta”- havien dedicat la seva atenció literària als castells. Fins al moment, la narrativa s’hi havia mostrat refractària, però dos novel·listes rellevants, el tarragoní Josep Pin i Soler (1842-1927) i el vallenc Narcís Oller (1846-1930), els fan entrar de ple en el seu corpus literari. Hi arriben, doncs, de la mà dels dos modernitzadors de la novel·la catalana vuitcentista.

Pin i Soler

Josep Pin i Soler i Narcís Oller van incloure la descripció de les festes majors de les seves ciutats en dues novel·les donades a conèixer gairebé a la vegada. Pin i Soler ho féu a La família dels Garrigas –publicada el 1887, però escrita a Marsella el 1870- i Oller a Vilaniu –editada el 1885. El tarragoní ens descriu el seguici de Santa Tecla de finals de la dècada dels 60 i ho fa a través d’un quadre de costums inserit gairebé de manera autònoma en la seva primera novel·la.  Aquest capítol, titulat “Intermezzo–Festa Major”, s’entreté abastament en la narració de l’actuació castellera però dedica també molt d’espai als balls i als altres elements festius.

Fill de la Renaixença, tocat pels nous aires triomfants a França -que coneixia prou bé-, conreador del realisme narratiu, però sense deixar-se anar del tot, Pin i Soler hi fa una descripció vibrant i real d’una exhibició castellera a la festa tarragonina, amb moments d’una gran força:

“Llurs tendons són cordes d’aram, llur pell pergamí, llurs ossos ferro. Cada ú d’ells sosté set, sis, cinc o quatre homes… i no pes inert; pes que belluga, que parla i es disputa, que perd l’equilibri, que s’entrabanca.”

Oller

Narcís Oller, el millor novel·lista català de l’època, ja plenament realista i amb un peu en el naturalisme, ens ofereix un plantejament iterari més modern, i no només perquè Vilaniu -topònim rere el qual podem reconèixer el seu Valls nadiu- reflecteix una Festa Major de sant Joan de finals de la dècada dels 70, sinó perquè la seva actitud narrativa també ho és. Si Pin i Soler encabia els castells de manera aliena a la trama de la novel·la, Oller els integra plenament dins l’acció, en diversos capítols i amb els personatges que hi interactuen directament, com una de les marques més essencials de la ciutat, però també com a nexe d’unió social dels protagonistes, burgesos i senyors, amb la col·lectivitat:

“Però, de sobte se sentí aquella nota estrident i llarga amb què la gralla anuncia la coronació del castell; tots els caps s’abalançaren a fora per contemplar-lo; donya Francisca i la Montserrat empenyeren fins a la finestra a donya Isabel. El castell estava realment fet; l’enjaneta havia arribat a escalar aquella torre oscil·lant i buida…”

Narcís Oller narra tots els elements de la festa, però, com Pin i Soler, dóna un relleu especial als castells. Un i altre ja havien fet abans algun assaig d’aquesta introducció del fet casteller a la seva narrativa -Oller amb la narració curta “Lo Castell”, que reutilitzà a la novel·la, i Pin, amb el conte “Rosa mística”, situat a Montblanc-, però Vilaniu La família dels Garrigas són ja dues obres sòlides i definitòries, tant dels seus autors com de l’evolució de la literatura catalana de finals del vuitcents.

Malgrat això, els castells encara hi són només el farciment. El pas següent, que esdevinguin el motiu central del fet narratiu, ens arriba anys després, amb l’alcoverenc Cosme Vidal (1869-1918), més conegut literàriament pel pseudònim Josep Aladern. Poeta, narrador, periodista, impressor, assagista…, Aladern fou un modernista vital i literari, d’aquells que, de tantes coses que va arribar a fer -fundà, amb Aureli Capmany, En Patufet-, la història  ha acabat oblidant-lo més del que es mereixeria. Autor d’un assaig folklorista, Costums típicas de la ciutat de Valls (1894), amb un capítol dedicat al fet casteller, Aladern va fer aquell salt endavant a La gent del Llamp (1903), un recull de narracions diverses situades totes a les comarques tarragonines -”gent del Camp, gent del llamp”, fa la dita. Enm aquest recull el fet casteller hi és en més d’una narració, però és al conte “L’amo del pilar de cinc” on esdevé protagonista i matèria literària central. En el conte, Aladern narra de forma àgil la història d’un casteller vallenc -el Ramon Coralí, de la Vella-, ja gran, que veu com un jove és a punt a reproduir una proesa que ell havia realitzat dècades enrera i que, fins aleshores, havia restat com un mite inabastable: dur un pilar de cinc de l’Església fins a la plaça dels Arbres. Abans que hi arribi del tot, el vell casteller empeny, amb dolor, aquell pilar que anava a destronar-lo -ni que fos de la seva mateixa colla. Els castells, doncs, com a paradigma vital:

“En aquell moment perdrà la fama de tota la seva vida, ja mai més ningú no li dirà “l’amo del pilar de cinc”… Estan a punt d’arrabassar-li la seva glòria, van a destruir la seva il·lusió més preuada. Oh, Déu!, quins moments més amargs són aquells per aquella ànima tan sencera!”

Un parell més d’escriptors, nascuts també en aquestes comarques, segueixen el camí de la presència castellera en la narrativa catalana de tombant de segle: Ferran de Querol (1857-1935) i Ramon Ramon i Vidales (1858-1916), dos autors que mantenen la tònica d’inserir el fet casteller en la trama narrativa, però que no s’escapen de ser uns costumistes tardans. Querol -que vivia a Tarragona i havia nascut a Reus, de pare de Torredembarra, on la família hi tenia casa i terres- va incloure en el seu primer llibre, el volum costumista Clichés (1902), la narració “Vida de poble”, un quadre de costums autobiogràfic, enyoradís, que ens explica –primer- com era la Festa Major torrenca de santa Rosalia i –després- els dies de verema que la seguien. És un quadre relativament llarg, que podríem situar a la segona meitat de la dècada dels 80 del segle XIX. Querol també hi presta molta més atenció als castells que als balls del seguici, com ho féu el vendrellenc Ramon i Vidales, poeta, narrador i, especialment, sainetista d’èxit, que el 1900 va estrenar, al Teatre Novetats de Barcelona, una comèdia, En Pau de la Gralla o la Festa Major de la Vila, de temàtica castellera en una trama purament sentimental. L’obra va donar peu a una anècdota prou coneguda: la participació d’un grup de grallers vendrellencs en una representació posterior, el 1901, al popular Teatre Romea de Barcelona, els va donar el nom amb el qual van ser coneguts arreu del Camp i del Penedès, els Romeas o Romeies. Però, retornant a la narrativa, Ramon i Vidales va reprendre el tema del sainet en l’única novel·la que, com a tal, publicà: Vaca de llet, de 1909, que també descriu detingudament la festa major del Vendrell.

Què tenen en comú tots aquests narradors, més enllà de pertànyer, si fa no fa, a una mateixa època? No pas l’estètica literària: alguns són fonamentalment costumistes -Querol i Ramon, ni que siguin ja rerassegats-, d’altres realistes -Oller i Pin, ni que ho facin des d’òptiques no ben bé idèntiques-, un altre modernista -Aladern, ni que ho sigui molt a la seva manera. No pas la ideologia: el ventall que representen és amplíssim, des d’un conservador catòlic proper als carlins que acabarà escrivint en castellà -Querol- fins a un anarquista catalanista i occitanista -Aladern- passant per totes les gradacions intermèdies possibles.

No, el que els uneix és la voluntat d’integrar, en el seu corpus narratiu, la realitat festiva del seu territori -Pin i Soler, Tarragona; Oller i Aladern, Valls; Querol, Torredembarra; i, Ramon, el Vendrell. En síntesi: que pertanyen a l’àmbit geogràfic casteller. Amb total, plena i absoluta normalitat. Per costumisme o per realisme, narren el que tenen a prop, el que han viscut, el que els identifica. I els castells, a finals del segle XIX -ni que estiguessin  immersos en una crisi interna-, ja són, per a tots ells, això: signe d’identitat del seu territori.

(Publicat a “Castells. Revista castellera independent”, núm. 38, maig-juny 2011: http://www.revistacastells.cat/)