Víctor, Màrius, Torres

Posted on 20 Juny 2011

0


Ahir va morir Víctor Torres, ple de dignitat al seus 96 anys. Ideals republicans, independentisme constant, oratòria punyent, força vital… aquest és el record que ens en quedarà sempre. La fidelitat del Víctor al seu país, la seva gent… Una fidelitat que, en una atzarosa vida personal, el dugué al front, en la guerra del 36; al servei dels presidents Irla i Tarradellas, com a secretari general de la Presidència de la Generalitat de la diàspora; al Parlament de Catalunya, tot just recuperat després del franquisme; al llunyà Senat… I en la reraguarda, en l’anonimat del militant, en el treball del dirigent que no demana res i dóna molt… Sempre a redòs d’unes sigles -ERC- que resumien els seus anhels i han estat testimoni d’aquest seu republicà concepte de la fidelitat.

Com la fidelitat que més el va enorgullir al llarg de la seva vida: la familiar. Al pare Humbert Torres, al tiet Alfred Perenya, al germà Màrius… Una nissaga republicana, lleidatana, catalanista. Metges -el pare i el germà- i juristes -el tiet i ell mateix-, tots il·lustrats, que sabien del do de la paraula, i en aquell estil oratori tant del seu temps. El verb de Víctor, els seus mítins enarborats… Sempre me l’he imaginat dalt d’un camió, al front, puny enlaire, jaqueta de cuir, els ulls brillants, parlant amb aquella rotunditat que encara t’omplia d’emoció quan el vaig conèixer, molts anys després, ja a inicis dels 90 del segle passat.

El germà gran, Màrius, va tenir en Víctor un fidel servador del seu llegat. La darrera vegada que vaig veure Víctor Torres va ser, precisament, en un acte al voltant del centenari del naixement del poeta. Mort a Puig d’Olena, el 1942, la malaltia de Màrius va ser extremadament dolorosa. No només per la tuberculosi en si, sinó pel seu doble exili: l’exili del país que s’havia enfonsat, tancat al sanatori; exili dels seus familiars, amics i companys, que havien hagut de traspassar els Pirineus. La malatia li havia impedit, fins i tot, d’exiliar-se amb els seus i l’havia obligat a quedar-se en un racó del seu país, que ja no podia reconèixer com el seu.

Ahir, que va morir, digne com ningú, Víctor Torres, vaig rellegir un sonet de Màrius, de març de 1938, ja en plena guerra:

La galerna i el llamp,el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
-La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!-

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
 elsquatre rastres dels cavallers maleïts...

 Car tan profundament la seva arrel s’allarga
 que floriria encara si aquesta terra amarga
 un dia fos coberta d’una crosta de sal.

 Però l’alè de Déu novament hi circula!
 I, granant en silenci les espigues del mal,
 ella traurà forment del jull i la cugula 

Víctor, arrel allargada que floreix en una pàtria fidel. Víctor, espiritual en la materialitat. Com va escriure un altre gran poeta de dobles exilis, Josep Palau i Fabre: “l’obra de Màrius Torres (…) és, de totes les del nostre panorama cultural, la més espiritual, la més immaterial”.

Espiritualitat davant la mort. El 1939 mateix, Màrius va escriure una altre dels seus sonets, un dels més recordats, amb la imatge contundent de les “fúries” que aterren “la ciutat d’ideals”. La Catalunya d’ideals que havia bastit la República, amb els seus “somnis”enrunats:

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Víctor, l’Ideal dels ideals. La força, la constància, la fidelitat.

República. Llibertat. Independència.

Catalunya.