Cultura popular, cultura nacional (2): elogi de l’evolució

Posted on 17 Juny 2011

0


El món de la cultura popular i tradicional de caràcter festiu es troba, avui -des de fa alguna dècada-, en un moment àlgid. Si ens circumscrivim a l’àmbit geogràfic del Principat i als elements que omplen els actes de cultura tradicional de les festes majors i d’altres celebracions cíviques i religioses, l’actualitat del fet casteller i dels grups de foc són dos exemples ben clars d’aquesta renovada popularitat i dues mostres patents del dilema que presenta la pervivència del nostre patrimoni festiu, la hipotètica dicotomia entre tradició i modernitat.

A finals del segle XIX i començaments del XX, castells, diables, dracs i altres elements del bestiari de foc patiren, amb el conjunt del folklore festiu de la Catalunya Nova, una forta crisi que els dugué gairebé a la desaparició. La confrontació entre la societat rural i  l’emergent urbana, el subsegüent canvi de gustos lúdics i d’altres qüestions -com ara les conseqüències econòmiques i migratòries de la fil.loxera- arraconaren, primer, i acabaren en força indrets, després, amb tota una manera d’entendre la festa al carrer, que tenia els seus orígens a l’època medieval, i havia definit, en el context dels seguicis populars, un model festiu propi, que protagonitzava la peculiaritat de la Catalunya Nova respecte a d’altres territoris del país. Els diables desaparegueren massivament -es van mantenir en casos molt aïllats, a les Borges del Camp i a algunes poblacions del Penedès, com l’Arboç i Sant Quintí de Mediona-; els dracs -tret d’excepcions com les de Vilafranca- es malmeteren pel desús; els castells passaren una forta època de decadència que va estar a punt d’incloure’ls en la nòmina dels records dels avis, fins que, a finals dels anys vint del noucents, van començar a aixecar el cap… Els pocs elements de cultura popular i tradicional que assoliren de mantenir-se duien una vida migrada, entre la incomprensió d’un noucentisme que estava per d’altres interessos i, posteriorment, el somortiment de qualsevol cosa que fes el mínim tuf a nacional -a nacionalment catalana- durant el franquisme.

Non fou fins a finals dels anys setanta -ben especialment, des de la recuperació de la vida democràtica a les nostres institucions municipals- que la situació es capgirà. De les sis colles de castells que hi havia el 1970, a les disset de 1980, les trenta-cinc de 1994 i les cinquanta-sis de 1997, en una ascensió que ha continuat de manera sostinguda. Dels comptadíssims balls de diables als més de tres-cents grups de foc que hi ha catalogats ara mateix -i els que no ho deuen estar. I, el que ens sembla més significatiu, de grups tancats, bàsicament, al Camp de Tarragona, a tot el Penedès i a algunes contrades limítrofes, a grup extesos molt més enllà. En el cas dels diables a gairebé arreu del Principat,  i amb menor ímpetu al País Valencià i a Mallorca, on han modificat, en algun indret, la pròpia manera de tirar foc. En el dels castells, a la Catalunya central, Ponent, la Catalunya del Nord i Mallorca. I congressos, cursos universitaris, estudis, revistes, atenció dels mitjans de comunicació i dels organismes oficials… En definitiva, la popularització i l’assumpció d’unes tradicions aïllades i ben bé endogàmiques durant dècades i dècades. Fins al punt d’arribar al reconeixement internacional, amb la consideració, el 2010, del fet casteller com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que s’ha afegit a la Patum de Berga -la magna festa popular que tampoc no podem oblidar per entendre l’esclat dels diables i que ja ho havia estat declarada un anys abans.

En aquests viaranys, però, hi ha hagut força canvis, evidents evolucions. En el món casteller, com a exemples sintètics: la ràpida ascensió al màxim nivell d’algunes colles de fora del marc geogràfic històric, l’eixamplament de la competitivitat, la proliferació de les actuacions -tant pel que fa al nombre total com a l’àrea d’influència-, l’allargasssament de la temporada, l’evolució de les colles cap a associacions ciutadanes de diversificada activitat… En els grups de foc, canvis encara més contundents: la influència d’espectacles de grups teatrals o d’animació -el cas dels Comediants és el més evident- va comportar l’aparició, tant en les àrees urbanes més habitades com en zones rurals allunyades de les tradicionals, de força grups de foc que no segueixen el model del ball de diables històric, tot apropant-se a esquemes contemporanis de teatre de carrer, i, també, el fet que els balls de component més tradicional sovintegin actuacions d’un i altre tipus… L’exemple més clar de tot això és l’èxit abassegador dels correfocs, l’adaptació d’un costum antic a les noves necessitats de programació festiva, però, en definitiva, un invent de l’equip organitzador de les festes de la Mercè em els primers anys del renovat Ajuntament democràtic de Barcelona. Una adaptació prou reeixida pel que fa a la popularitat: ja sembla com si el correfoc fos un element tradicional perdut en l’antigor del temps – i, tot plegat, de quaranta anys! Una altra cosa és si el model de correfoc -la versió obligadament massificada de la vella cercavila de foc- té sentit i es pot reproduir en contextos demogràfics reduïts, si bona part dels correfocs que es venen en festes del país no són res més que una cercavila amb el nom modificat i, també, si alguns dels adeptes del correfoc, tant actius com passius, són consicents del context originari del que ara viuen amb tanta passió. Però aquest és un repte fals: la dicotomia entre tradició i modernitat.

Una dicotomia falsa, perquè el lligam és necessari, indefugible… L’evolució de la cultura popular, de sempre, ens ha ensenyat que res és immutable, que tot evoluciona. Que aquest lligam és el secret de la pervivència. Si trenquem de totes amb la tradició, si, simplement, la desconeixem, trenquem, també, amb una base ritual cultural que ens defineix i ens distingeix i, a la llarga, en cimentem la desaparició, perquè, ja se sap, si això és, simplement, oci, vindrà una altra moda i encara una altra… Però, si, a la vegada, no ens obrim a les exigències socials de cada contemporaneïtat, la tradició deixa de ser popular i esdevé, com a molt, una peça de museu, una fitxa de catàleg del patrimoni etnogràfic. En definitiva, pren una forta olor a naftalina. I, també a la llarga, idènticament abocada a la desaparició.

Aquest lligam entre tradició i modernitat és el que explica el moment dolç de castells i diables. Perquè han sabut, a grans trets, continuar oferint-nos uns costums d’arrel tradicional tot bastint-los de noves característiques plenament inserides en les necessitats d’avui. Si ho han fet conscientment o inconscientment, ja són figues d’un altre paner. (D’un altre post, si més no).

Posted in: Cultura popular