El cas de les “ambaixades”: demagògia i identitat

Publicat el 24 gener 2012

0


Divendres passat, em va arribar l’editorial d’un digital espanyol escandalitzat perquè la Delegació de la Generalitat a Brussel·les costava 800.000€ l’any -i aprofitava per fotre canya amb tota la demagògia del món. Oblidava que a Brussel·les hi tenen delegació la gran majoria de comunitats espanyoles i del que a Europa en diuen “regions amb capacitat legislativa” -des de Madeira fins als lands alemanys. A Brussel·les s’hi couen moltes de les polítiques que ens afecten i hi ha molts organismes amb els quals la Generalitat ha de tenir fil directe. És igual, però, a Espanya saben -a cops millor que nosaltres- que una delegació de la Generalitat a l’exterior té un component que no tenen les d’Andalusia, per exemple. No només fan de lobby d’interessos econòmics, comercials o turístics. Fins ara també feien d’instrument de projecció de país.

Que el PP, el Govern espanyol i tanta premsa centralitzadora i uniformista… hagin pres com a objectiu nacional el tancament de les delegacions de la Generalitat o, almenys, la seva conversió en simples oficines comercials té molt a veure amb la voluntat de fer invisible la nostra identitat en el món. No té a veure amb la crisi: els 2,5 milions d’euros que costen totes les delegacions de la Genealitat no arriben ni a la meitat del que ha pujat la nova residència privada de l’ambaixador espanyol a Rabat, al voltant de 6. El que costa la delegació de Brussel·les és només el doble del que paga Espanya pel manteniment dels jardins de la seva ambaixada a Roma…

Espanya manté a un nombre altíssim d’ambaixades -molt bona part en edificis magnífics- amb les corresponents residències privades dels seus ambaixadors -sovint tant o més esplendoroses-, centenars de consolats -habitualment més modestos, això sí-, gairebé cent centres culturals… El que costa cada any la residència privada del cònsol espanyol a Puerto Rico -que no és, clar, ni un ambaixador-, incloent-hi el personal de servei, la piscina i les recepcions que s’hi celebren, deixa les delegacions catalanes al nivell de porteria de soterrani i abandonada d’un edifici de barri perifèric amb al.luminosi. La qüestió de les anomenades -amb tota la mala intenció del món- “ambaixades catalanes” no és de pressupost, per molt que així ho venguessin des d’un primer moment els del PP català, els Ciudadanos i la premsa comtal barcelonina. És de presència al món. No volen la nostra. Només la d’ells.

I que el govern Mas hi jugui -retrobat allò del peix al cove- tampoc no té a veure amb la crisi: si tanca les delegacions -més enllà del cas de Buenos Aires- li costarà el mateix -o encara més- reubicar en d’altres oficines els indispensables serveis de representació comercial i turística -compromesos amb els sectors privats i beneficiosos per a les exportacions catalanes i l’acollida turística. El govern Mas jugarà, doncs, a buidar les delegacions de representativitat política. Diuen que Espanya ha ofert les ambaixades per a aquests tipus funcions. Com la d’aquell ambaixador a Orient que, quan la universitat de la capital volia introduir el català en els seus ensenyaments, va trucar el rector per impedir-ho -sense èxit, per sort. O aquell altre, ambaixador en un país nòrdic, que feia les recepcions, ja en el segle XXI, amb tota la vaixella encara amb el símbol de l’àliga franquista. O un tercer que tenia, també en aquest segle, la taula de treball, en una capital estatal nordamericana, adornada amb fotos de Suárez, Calvo-Sotelo i Aznar -només-, una mostra fefaent de diplomàcia sense càrrega ideològica. O un quart, ambaixador en un altre estat nordamericà, que va queixar-se al director d’un museu de prestigi perquè, en una exposició coorganitzada pel museu mateix i per institucions catalanes, es deia que Gaudí i d’altres modernistes havien nascut a Catalunya.

Cert que no tots els ambaixadors espanyols es comporten de la mateixa manera: en vaig conèixer un, en un país centreamericà, que va buscar una excusa oficial per tal de no anar a la inauguiració d’una activitat catalana, perquè, després d’unes quantes consideracions respectuoses, va ser conscient que les autoritats del país havien anunciat que, si hi anava, omplirien l’acte d’una simbologia que desdibuixaria la identificació cultural que preteníem nosaltres -que érem, amb tots els ets i uts, els organitzadors. Sigui com sigui -amb la majoria refractària o la minoria comprensible-, no es pot deixar en mans de les ambaixades, del Cervantes i de la resta d’aparell espanyol exterior la nostra projecció. Ni la institucional ni la cultural -des de la llengua fins a la creativitat i la indústria… La projecció és fonamental per a qualsevol economia i per a qualsevol país. Una nació –una identitat, una cultura- ho és perquè té totes les condicions internes per a ser-ho –per a diferenciar-se de les altres-, però també perquè aquestes altres la reconeixen. Per això, precisament, la presència exterior és indispensable per a qualsevol identitat nacional i cultural, i encara més en un món essencialment global, on la pròpia existència és ratificada pel reconeixement dels altres. La diplomàcia institucional i cultural és clau per a totes les identitats, i ho és encara més per a aquelles que no tenen diplomàcia política -estatal- pròpia.

Ho saben el PP, el Govern d’Espanya, els mitjans uniformistes i centralitzadors… Ho sap CiU?

(Es pot dir que són més importants la cohesió interior i els avenços del país al país. I clar que són més importants, però una cosa no treu l’altra. I no val a dir, tampoc, que això ja ho tindrem quan tinguem un estat propi: cert, però no hi ha estat sense reconeixement exterior.)

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 23 de gener de 2012)

About these ads