M’estava a Puerto Rico pel Festival Casals, una de les grans cites culturals de l’illa, i havíem d’anar de la casa-museu dedicada al mestre -en ple Old San Juan, deliciosa petjada de la colonització espanyola- fins al restaurant Barcelona -a l’altra banda de la ciutat, en una d’aquelles llargues i amples avingudes impersonals que podrien estar en qualsevol llocs dels Estats Units. El Barcelona -que ens l’havien recomanat- és una barreja de restaurant amb menjar d’aquí, dipòsit d’iconografia pàtria i lloc de trobada per a veure partits del Barça -en un país on els esports rei són el beisbol i el bàsquet. Però, del que voldria parlar avui és del trajecte en taxi. Millor, del taxista.
Només pujar -suposo que pel lloc on anàvem i pel canvi que havíem fet de l’espanyol a un altre idioma, en parlar entre nosaltres- ens va deixar anar allò de “ustedes deben ser catalanes”. I aleshores ens va fer una llarga dissertació: havia estat a Madrid, i això i allò altre. I de sobte: “Ustedes los catalanes son todos independentistas, no? Como los vascos y esos otros… Quiénes son esos otros?”. “Los gallegos?” vaig gosar dir fluixet. “Sí, todos independentistas”. No em va donar temps a precisar-li que em semblava que era una mica exagerat afirmar que ho fóssim tots, ni els catalans ni els bascos ni, possiblement fins i tot menys, els gallecs. Ell va continuar amb el seu discurs de taxista convençut de la força que li donava ser l’amo de la situació -si més no d’un taxi que duia uns estrangers d’un lloc que coneixien poc a un que desconeixien del tot. “Y por qué quieren la independencia? El español es una lengua muy bonita y importante y España es un pais de una gran historia, europeo y rico” -d’això en fa uns tres o quatre anys, tot sigui dit. “Y además ustedes, los catalanes, ya tienen lo que querían. Como lo llaman? Auto… autonomía, no? Lo que querían”.
Mai no m’ha agradat massa mantenir llargues converses al taxi -ni a les perruqueries-, però ja se sap que no hi ha manera. Si el taxista insisteix… Amb ganes d’acabar aviat, vaig mirar de tocar-li la fibra puertorriquenya. “Pues mire, ahora que lo dice, no estaría mal que, por lo menos, tuviéramos lo mismo que ustedes: un Estado Libre Asociado”. L’home es va girar: “Puerto Rico? Ni Estado, ni Libre, ni Asociado! La última colonia americana de USA, esto es lo que somos, una maldita colonia ianqui”.
No vaig tenir temps de respondre-li que, vés per on, l’anglès tampoc no és una llengua menor ni lletja i que els USA són un país d’una gran història -bé, no tant vista vista del Mediterrani estant, però vaja- i prou ric -això sí, bastant. El taxi s’havia parat en una cruïlla d’avingudes, davant d’un senyal d’aturada -d’aquells que a Puerto Rico no duen escrit “STOP”, sinó “PARE”- i el Barcelona ja era aprop. “Ahí lo tienen, su restaurante”.
De fet, la conversa -el seu gairebé monòleg- l’havia clos amb una evidència: ni autonomia ni Estado Libre Asociado, o ets independent o ets una colònia -amb el nom i l’estatus que sigui. Aquí i a Puerto Rico.
(Publicat a http://diarigran.cat/ el 20 de desembre de 2011)
Josep Bargalló 
Quico Romeu
21 Desembre 2011
És un bon exemple de la feina que ens cal fer cara a l’exterior.
Déumeusenyor, i que tant l’Institut Llul com les “ambaixades” les hagin pactat els actuals dirigents amb el PP!. Qui serà qui doni la resposta que tu pretenies donar-li al taxista, per fer entendre que ja no volem ni podem ser una colònia?
Gràcies per l’article i l’argumentació implícita.
Jaume
6 Agost 2014
Gràcies per l’ escrit. Segur que serà una porta oberta a la reflexió